• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: David Murillo Bonvehí. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: David Murillo Bonvehí .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: David Murillo Bonvehí. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/278363.html

Canviar: qui i el què?

Francesc Serés és un dels escriptors que més m’han captivat darrerament. Els seus últims llibres són una petita meravella per a aquells que vulguin no només gaudir d’històries captivadores sinó recrear-se amb una forma preciosa i precisa d’escriure. En el seu darrer Contes russos hi trobem Enciclopèdia russa, un conte tan amè com versemblant sobre el feixuc procés de renovació de l’enciclopèdia universal soviètica. Amb paraules com laringe, gola o nas, el procés de redefinició no implica un risc excessiu. En un estat com el soviètic, en canvi, actualitzar conceptes com economia, socialisme o dèficit implica, aquí sí, córrer un risc elevat. El resultat, en el conte de Serés: les definicions d’aquests termes mai canvien. Segueixen sent exactament les mateixes que les de la primera edició, la de l’endemà de la Revolució.

En els estudis socials aquest debat, conegut com el d’agència i estructura, ha tingut molt de recorregut i s’ha plantejat de la següent manera: quan, en una societat, es produeix el canvi i quan no? Dit d’una altra manera: sota quines circumstàncies l’agent pot transformar la realitat que l’envolta i quan és l’estructura la que, com en el conte de Serés, engoleix l’individu perquè res canviï? Des de l’angle polític, el debat es pot traslladar al dels atributs del lideratge o al de la capacitat real de transformació de les estructures de poder. Qui transforma a qui: el polític a l’entorn o l’entorn al polític? Dos exemples. És la cartera del ministeri de Defensa la que fa brollar inadvertidament de la boca un ¡viva España! o és la ideologia pròpia? Són les preocupants estadístiques de l’atur les que fan redescobrir l’amor a la terra o és una veritable vocació de servei al partit?

L’historiador Santos Juliá exemplificava aquest debat fa poc sota una defensa, soterrada, del règim autonòmic. Són les mateixes estructures de poder autonòmiques, deia, les que han reconvertit molts polítics locals a la defensa de l’Estat de les autonomies. La generació d’estructures burocràtiques i de poder, deia, ha fet la funció de transformació ideològica. D’aquí surten una bona colla de nouvinguts al regionalisme càntabre, asturià, canari o aragonès, per esmentar-ne alguns. Regionalisme difús o en estat pur, tant se val. Paradoxalment però, per al cas català, l’efecte produït ha estat el contrari. És l’experiència del poder o, per ser precisos, de la manca d’efectivitat d’aquest, la que ha convertit molts polítics autonòmics a un nacionalisme més o menys radical. Un desencantament que, poc podem dubtar-ne, pot veure’s impulsat gràcies a la sentència del Tribunal Constitucional i al tancament del procés estatutari.

I aquí tornem al debat de l’agència i l’estructura amb una reflexió sobre la nova campanya dita del canvi real. Si les estructures canvien o es tornen inservibles per al propòsit marcat; si el projecte catalanista se segueix construint sobre la ficció que res ha canviat, té sentit parlar de canvi sense canviar-nos a nosaltres mateixos o el nostre projecte? Podem seguir fent voleiar la bandera del canvi com si el simple ús del mot fos capaç de transformar el nou context? Molt em temo que és la realitat la que acaba imposant-se. La que despulla el canvi de la seva aura totèmica per deixar-lo a l’altura del simple recurs propagandístic.

La situació política actual s’assembla més aviat a la recreació soviètica de Serés: deixar-ho tot ben igual fins que, arribat el dia, un lleuger cop de vent faci caure el castell a terra. I amb ell, és clar, tots els seus dirigents.-  David Murillo Bonvehí

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Mossèn Josep Dalmau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Mossèn Josep Dalmau .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Mossèn Josep Dalmau. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/203432.html

L’herència del 10-J

Aprincipis del segle XX, les situacions social i política de Catalunya eren molt semblants a la realitat que ha posat al descobert virtualment la bàrbara sentència del desacreditat Tribunal Constitucional als inicis del segle XXI, destrossant el segon Estatut de Catalunya de la transició democràtica. Els catalans no tenien aleshores entitat reconeguda; eren uns altres espanyols dins l’Estat, com murcians, salmantins o andalusos i formaven part dels dos partits estatals, el monàrquic o el republicà. Però en aquell moment els espanyols ja en tenien el nas ple, dels “espais catalans propis”, que havien anat creant-se i apareixent, a la quieta, per aquí i per allà. I… sense previ avís, la policia entrà en els despatxos de la revista Cu-cut maltractant a consciència les oficines, els armaris, les portes; cremant libres, taules i cadires; convertint-ho tot en cendres.

el ‘sentiment de la Renaixença’ mobilitzà aleshores la població catalana indignada, i es va crear la Solidaritat Catalana que dirigien en Josep Roca i Roca, el carlí Josep Junyent i el regionalista Francesc Cabó. Aquest moviment unitari i espontani era una barreja de punts de vista diversos i fins i tot contraris i contradictoris; anava des dels carlins fins a una important part de republicans; era una massa amorfa, com ha passat en la gran manifestació de rebuig de la sentència contra l’Estatut del dia 10 de juliol. Què fer l’endemà d’aquell aiguabarreig unitari? Els tres personatges citats intentaren mantenir l’equilibri inestable d’aquella unitat esperançadora.

Doncs el fet de trobar-se units tants catalans diferents reforçà tots els membres que en formaven part, i en va néixer la iniciativa de presentar una candidatura única a les eleccions provincials i generals del 1907, que votà tothom, buscant un “espai polític propi català”, que havia de servir per negociar amb força la transformació de l’Estat centralista i aconseguir l’hegemonia política de la burgesia catalana. El dia 21 d’abril de 1907 el candidats solidaris triomfaren i arrasaren arreu de Catalunya. Als espanyols se’ls gelà el cervell i el cor, davant aquella realitat política catalana. Un fenomen que no havien ni ensumat! Quedaren desbordats! La presència política d’uns diputats catalans en el cor mateix del Parlament de Madrid causà estupor. S’havia trencat l’ alternança dels dos partits espanyols! D’aquí en va néixer ERC impulsada per Francesc Macià, l’ expulsió de la monarquia d’Alfons XIII, la creació de la República i la recuperació de la Generalitat.

Han passat cent anys. Som al mes de juliol de 2010, i un tribunal podrit per dins anomenat Constitucional, emet una sentència que provoca també una indignació colossal a totes les capes de la societat catalana –al marge dels partits– i una associació civil, Òmnium Cultural, surt amb una pancarta amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim!, que desborda l’objectiu del molt honorable president de la Generalitat, el Sr. Montilla, que com a federalista pretenia encapçalar la manifestació de protesta reivindicant l’Estatut rebregat i fet un nyap, quan la majoria, amb estelades presents arreu i amb crits d’“Independència”, donava per acabada la Catalunya estatutària. Es tractava d’iniciar un camí sense retorn cap a la consecució d’un Estat català dins la Unió Europea.

I demà Què? Es preguntaven la massa dels periodistes! Doncs el que ja s’havia preparat i dit, repetidament, sense que molts ho volguessin escoltar: en les eleccions autonòmiques que estan al caure, hi haurà els partits de sempre i una novetat: una coalició i llista única de tots els independentistes per obra i gràcia d’un personatge d’excepció com Joan Laporta, que més que líder farà la funció de catalitzador, i la seva sola presència activa farà possible que els partits independentistes com Força Catalunya de Santiago Espot, els 10.000.cat del professor Enric Canela i un munt de tertúlies sobiranistes i reunions més informals, com les plataformes del Dret a Decidir, s’avinguin a formar coalició. Fins i tot el senyor Carretero, que inicialment es negava a negociar aquesta via. El sentit comú s’ha instal·lat en la proposta del partit de Joan Laporta Democràcia Catalana, com féu Francesc Macià al fundar ERC.

Tot el territori català estarà inclòs en l’única coalició independentista que arrossegarà molts vots que s’haurien quedat a casa per la rigidesa d’alguna formació i que ara s’ha humanitzat per l’efecte catalitzador d’un personatge com Joan Laporta, l’ombra del qual estarà present com a líder que recull molt més que el milió i mig de vots de la manifestació més impressionant que s’ha fet mai a Catalunya i que ha traspassat totes les fronteres. Els polítics, que busquin tàctiques i estratègies, que és el que saben fer. Res més. El que toquen ho malmeten en aquestes ocasions solemnes de canvi de rasant. La feina de recollir el vot independentista de la gran manifestació del dissabte dia 10, la farà la societat civil soleta, i més eficaçment. Com passà en el cas de la Solidaritat Catalana de l’any 1907.-  Mossèn Josep Dalmau

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Josep Oliva. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Josep Oliva .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Josep Oliva. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/205185.html

L’Eixample com a referència

De cara a construir un sector urbà d’un certa dimensió, l’Eixample Cerdà és un bon punt de referència. Es tracta d’aprendre d’aquest emblemàtic gran barri barceloní. Ara bé, greus inconvenients actuals no són pas atribuïbles a l’insigne urbanista.

L’experiència de l’Eixample ha demostrat la seva enorme eficàcia urbana, possible per l’existència d’una amplíssima xarxa de comerç de proximitat amb l’acompanyament una sèrie d’activitats econòmiques diversificades. I tot això amb la gran matriu d’ús residencial que constitueix la matèria primera de la ciutat. A més, hi ha equipaments disseminats dintre la trama. Aquesta combinació d’usos amb predomini dels habitatges ja ens assenyala la pauta a seguir.

No s’ha d’oblidar un aspecte, en aparença de caràcter formal, que, no obstant, té una funció urbana acreditada. Parlo de la formalització de l’espai, és a dir, del carrer continu o carrer-corredor, el que sempre hem conegut a les nostres ciutats. La vida urbana es fa més visible si l’espai públic està perfectament definit i delimitat, és a dir, diàfan, clar i sense discontinuïtats. Ara bé, per una part, això sona a antiquat i, per altra part, la realitat és tossuda i abona la bondat d’aquest tret típic de la ciutat mediterrània.

La gran homogeneïtat volumètrica i la total continuïtat construïda de l’Eixample fa que només resulti visible des del carrer una sola façana dels edificis en estar ajuntats amb els veïns a través de les parets mitgeres. Això és perjudicial per a l’arquitectura si el que es pretén és exhibir la singularitat de cada edifici. Malgrat això, la casa Batlló, per exemple, no llueix prou la seva qualitat tot i que està enganxada als edificis de cada costat? Topem amb el xoc d’interessos entre arquitectura i urbanisme. L’un aporta la visió global i l’altra la mirada sectorial de les peces que formen l’urbs. Ara bé, la qualitat arquitectònica dels edificis sempre és un excel·lent complement. També es pot adoptar el sistema Manhattan, que assegura la continuïtat del carrer i, alhora, emergeixen algunes arquitectures de més altura.

Els principals inconvenients actuals de l’Eixample es resumeixen que hi ha massa cotxes i pateix un dèficit de parcs urbans. Són dos aspectes que malmeten la qualitat urbana però que resulten molt difícils de solucionar a curt termini. Hi ha aspectes a reconsiderar i altres a recuperar. Cal, doncs, introduir modificacions amb relació a l’Eixample construït per tal d’adaptar-se a les circumstàncies del segle actual. El punt de partida és que es tracta d’un sector de ciutat molt viu i complex, que significa que hi ha vida urbana a gairebé tots els carrers, és a dir, presència molt sovintejada de gent en un espai públic farcit de botigues. L’èxit urbà de l’Eixample rau en la combinació d’aquesta colla de característiques que resulten eficients a l’hora de fer ciutat.

Estructura regular i clara en xarxa, emfasització d’algunes vies urbanes, adequada distribució i dosificació de diversos usos, formalització de l’espai públic i densitat edificatòria alta són bones receptes per aconseguir un barri reeixit. Un estudi recent de set ciutats de l’àrea metropolitana posa de manifest la qualitat urbana de barris d’estructura semblant a la de l’Eixample enfront d’experiments nous que s’aparten d’aquesta línia.-  Josep Oliva

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Joan Ramon Resina. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Joan Ramon Resina .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Joan Ramon Resina. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/203174.html

Die Partei, die Partei, die Partei!

Retallada al marc de la finestra veig la Nikolaikirche, l’església on Bach estrenà la Passió segons sant Joan el Divendres Sant de 1724. Aquesta església, les campanes de la qual em fan conscient del pas del temps, també té una significació política. A la plaça que flanqueja aquest edifici romànic reformat de gòtic es convocaven, el 4 de setembre de 1989, les manifestacions dels dilluns, que portaren a la caiguda del Mur el 9 de novembre del mateix any. Així acabà, després de 45 anys, un règim que res feia sospitar que estigués a punt d’esmicolar-se. Eren temps de glàsnost i perestroika, de reformes i encaixos, amb la RDA com a zona privilegiada dins el bloc comunista. Però a Leipzig la gent no llegia les anàlisis dels experts i no estava assabentada que el comunisme fos inexpugnable. El 16 d’octubre, preocupat pel volum que prenien les manifestacions, el govern hi envià tropes. La setmana següent el nombre de manifestants saltà de 120.000 a 320.000 en una ciutat de mig milió d’habitants. El lema d’aquelles manifestacions era “Wir sind das Volk!”, “Nosaltres som el poble”.

“Som una nació” fou el crit de la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977, la més gran de la transició a la democràcia. Trenta-tres anys més tard, els catalans no es limiten a afirmar que són una nació. Ara han dit alt i clar que són la nació; això és, l’únic agent sobirà del seu destí. I això li ho han dit no al Tribunal Constitucional, que afirma “la nació és nostra” fins a set vegades en l’argumentació de la sentència amb què ha liquidat l’Estatut –al cap i a la fi aquest tribunal és l’aparell d’una determinada concepció de l’Estat perfectament inscrita en la seva Constitució–, sinó als ideòlegs de l’Espanya plural i diversa, que amb la boca petita reconeixen Catalunya com a nació sentimental, sense permetre que d’aquest reconeixement se’n derivi la més mínima conseqüència jurídica.

No em refereixo al Partit Popular, que no és un partit en el sentit modern del mot, sinó una agrupació de poders fàctics instal·lats en la reacció. Em refereixo al partit que s’inventà l’Espanya de les autonomies, l’artífex del cafè per a tothom, el responsable de l’empobriment d’una Catalunya parasitada per regions improductives, el partit per antonomàsia. A aquest partit, que fa anys que construeix infatigablement l’Espanya moderna per tancar-hi dins Catalunya, el poble català li ha reclamat el dret a sortir-ne, com el reclamaren els habitants de Leipzig la tardor de 1989 a un estat paternalista i abusiu. Espanya aixeca el mur de la nació única i indivisible i els catalans responen: Wir sind das Volk!

Escrivint amb el record de la Wende, que m’imposa una ciutat que encara està renovant el seu aspecte físic, se’m fa present la imatge d’Erich Honecker, el president gris que arribà a confondre el poble amb el partit. Aquell buròcrata impersonal que des dels 18 anys no conegué cap altra professió que la política em recorda vivament el president Montilla. Tota la seva vida, Honecker no representà res més que una estructura ideològica que suplantava la vida espontània de les persones. Els seus moments de glòria eren els dies de parada, quan les joventuts del partit cantaven “die Partei, die Partei, die Partei!” com si el desplegament d’aparell pogués fer oblidar l’existència d’un poble silenciat i humiliat. El juny de 1989, pocs mesos abans de la caiguda del Mur, Honecker encara el defensava davant les autoritats soviètiques. El 19 de gener, a Berlín, havia profetitzat que duraria cent anys més. Morí a Santiago de Xile, havent fet el mateix camí que un grapat de nazis i demostrant així la pregona unitat de les dictadures.

Després de l’extinció del pacte constitucional, Montilla, amb l’aparell del PSC, segueix defensant el mur. Els seus moments de glòria han estat animats per crits de “visca, visca, visca, Catalunya socialista”: el partit, el partit, el partit. S’ha dit, interessadament, que el govern ha cosit el PSC al catalanisme. Però el càrrec no ha alterat el tarannà d’aquest apparàtxik, que anteposa els interessos del PSOE als del país. En tant que secretari general del PSC, Montilla sap que el seu paper consisteix a fer de frontissa entre un regionalisme reticent i un nacionalisme espanyol molt motivat, així com Honecker fou la frontissa amb la Unió Soviètica en tant que secretari general del comitè central del SED (el Partit d’Unitat Socialista de la República Democràtica Alemanya). Amb Honecker, la RDA va adoptar un “socialisme de consum”, és a dir, un placebo que aquí i entre nosaltres s’anomena “allò que interessa la gent”. Encara hi ha més semblances, des de la sorprenent capacitat de les respectives esposes per exercir responsabilitats polítiques –Margot Honecker va ser ministra d’Educació Popular durant 20 anys– fins l’humor que generen les seves figures inexpressives i la seva retòrica inadaptada. Sobre Honecker corrien molts acudits. Un de típic és el de la senyora que demana a un policia on es troben els magatzems Principi. Quan el policia respon que no existeixen, la senyora rebat que “això és impossible, perquè el nostre president ha assegurat que en principi es pot comprar de tot”.

Montilla ha quedat immortalitzat a la paròdia de Sergi Mas al Polònia. Més que per la seva presidència estèril i literalment immemorable, se’l recordarà per la vinyeta que el mostra tan sorprès d’haver arribat a president que es creu amb poders de canviar el temps i l’espai. Efectivament, si ell és president, això no pot ser Catalunya. Montilla serà per sempre més el polític que, emparant-se en la seva incipient afàsia, substitueix el patriòtic “Visca Catalunya!” per un difident i oportunista “Visc a Catalunya”.-  Joan Ramon Resina

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Lluís Foix. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Lluís Foix .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Lluís Foix. (Artículo en catalán)

• New illustration for the Nació Digital newspaper.
  
• Nova il·lustració per al diari Nació Digital.
• Nueva ilustración para el diario Nació Digital.

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Enric Roca i Casas. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Enric Roca i Casas .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Enric Roca i Casas. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/197090.html

L’escola segons el TC

En els darrers dies hem tingut l’oportunitat de llegir la sentència completa que el Tribunal Constitucional (STC) ha emès en referència al recurs d’inconstitucionalitat sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També hem pogut examinar l’informe jurídic que un equip d’experts ha fet públic sobre la STC. Arran de la lectura d’aquests documents suggerim algunes reflexions que es relacionen amb el sistema educatiu català.

En primer lloc, l’aspecte que generava més preocupació a la comunitat educativa era si el nostre model lingüístic, que ens ha permès evitar la creació de dues comunitats escolars per raons de llengua, es veuria ara afectat. Segons l’informe dels experts sobre la STC, i vista la sentència, s’afirma que: “no existeix el dret que els fills rebin l’educació només en una de les llengües cooficials, a elecció dels interessats. Correspon als poders públics, d’acord amb la distribució competencial, determinar la presència de les llengües oficials en el sistema educatiu”. I també: “El català pot ser el centre de gravetat del sistema educatiu a Catalunya, sense que això signifiqui l’exclusió del castellà com llengua d’ensenyament”. Per tant, la vigència del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya restarà garantit mentre els poders públics catalans així ho determinin. També cal constatar que la STC ha deixat íntegre l’article 35.3 de l’Estatut que diu: “els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual” i que és la mateixa idea que recull l’article 11.3 de la Llei d’Educació de Catalunya. Els centres, doncs, no podran optar per una organització que tingui com a base la llengua habitual del seu alumnat.

En segon lloc, pel que fa a l’àmbit competencial, cal distingir el que la STC ha manifestat en referència a les denominades competències compartides i a les considerades exclusives que figuren a l’Estatut de Catalunya. Pel que fa a les competències compartides, la STC ha declarat inconstitucional la referència a les bases de les lleis que dicti l’Estat “com a principis o mínim comú normatiu”. Segons l’informe jurídic dels experts, “es preveia que, pel que fa al seu contingut, les bases estatals serien principis o mínims comuns normatius i, pel que fa a la seva «forma», (…) s’interpretaven com que l’Estat establiria una normes de caràcter bàsic deixant el desenvolupament en la competència de la Generalitat”. Però la realitat és que, tal com citen els experts: “Les bases de l’Estat podran tenir l’abast i el detall que es requereixi en cada cas”. Així, per exemple, aquelles competències que assenyala l’article 131.3 de l’Estatut (la programació de l’ensenyament; l’avaluació general del sistema educatiu; l’establiment dels plans d’estudi, incloent-hi l’ordenació curricular; el règim de sosteniment amb fons públics dels centres, etc.) podrien veure’s afectades si l’Estat decideix no limitar-se a legislar unes bases de mínims sinó fer-ho amb un abast molt més ampli tot i lesionar l’esperit de l’Estatut. Davant d’això l’única opció que resta, a judici dels experts, és “el compromís polític i l’autocontrol de l’Estat”.

Pel que fa a les competències exclusives, l’informe manifesta que la STC ha interpretat que “quan l’Estatut qualifica aquestes competències com a exclusives està emprant aquesta qualificació «de manera impròpia» i no impedeix que sobre dites competències operin les competències estatals”. Per tant, aspectes regulats en els articles 131.1 i 131.2 de l’Estatut (els òrgans de participació en el sistema educatiu; l’organització i el règim dels centres públics; la inspecció; les beques; la formació permanent; els serveis educatius, etc.) estaran sotmesos en darrer terme, segons el parer dels experts, a “l’única via (…) de l’autolimitació de les institucions de l’Estat”.

Davant d’aquesta situació caldrà, sens dubte, que tant l’administració educativa com el govern dels centres i cadascun dels mestres i professors de Catalunya continuïn exercint la responsabilitat de garantir que el sistema educatiu català no faci cap pas enrere en relació amb tot allò aconseguit després de trenta anys d’autogovern.-  Enric Roca i Casas

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Xavier Roig. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Xavier Roig .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Xavier Roig. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/195466.html

Pla B: treballar

Les condicions per estructurar Espanya com a estat modern eren tan senzilles com impossibles: reconèixer que, a més de la nació d’arrel castellana, n’hi ha tres més. Però només tres: la catalana, la basca i la gallega. Cadascuna (per què no?) amb els seus privilegis. Potser la Constitució hauria pogut evolucionar en base a la famosa referència a les nacionalitats, però la voluntat del PSOE de fer que Andalusia fos considerada, també, nacionalitat ho va tirar tot per terra –convindria no tenir tanta amnèsia–. Amb quatre nacions es poden acceptar i gestionar moltes diferències (vegin, si no, el Regne Unit). Amb disset, el fet esdevé impossible. Pura lògica.

Per altra banda, al llarg d’aquests trenta anys ha aparegut un fenomen nou. Catalunya tenia un pacte tàcit amb Espanya: nosaltres suportàvem un determinat dèficit fiscal i el govern espanyol ens garantia el proteccionisme –les manufactures catalanes no patien la competència dels productes estrangers–. Amb la incorporació al mercat únic europeu (que vol dir que un bavarès pot vendre els seus productes a Extremadura amb la mateixa facilitat que ho fa un català), l’enorme dèficit fiscal català no té avui cap mena de justificació. Vull tornar a fer memòria: va ser el PSOE el que va establir aquesta repartidora de diners catalans cap als feus socialistes d’Andalusia i Extremadura.

Per tant, haver arribat a l’atzucac on som és mèrit d’un determinat esforç. El PP no ens estima. Això ja ho sabem. Ara només queda que aprenguem que el PSOE porta molts anys treballant contra Catalunya de manera tan discreta com eficaç. Molts catalans, ara indignats, haurien de llegir la història recent, començar a lligar caps, i actuar en conseqüència.

Pla B per a després de la retallada de l’Estatut? Treballar eficaçment. Fer el que convingui políticament –els partits que presentin les seves propostes–. Però, sobretot, nosaltres hem d’evitar que Catalunya continuï en declivi com ho ha fet els darrers trenta anys. A Espanya saben molt bé que una Catalunya pobra no pot subsistir, i l’estratègia ha consistit, consisteix encara, a empobrir-nos. Però no només materialment, sinó canviant el nostre comportament. Catalunya ha espanyolitzat els seus hàbits socials, laborals i productius. El nostre tarannà s’ha desenquadernat.

No sé qui guanyarà les properes eleccions, però el govern que es formi té un repte molt més difícil que el simple fet d’aconseguir més poder per a Catalunya. Ha de tornar el nervi a la nació. Fer-nos veure que cal apreciar l’excel·lència. Que la cultura productiva és millor que l’especulativa. Que el mercantilisme és al cor de la nostra història. Explicar a la gent que, molt abans de fer la llista de drets, primer ha de fer la llista de deures. Cal impregnar la societat catalana de la cultura de l’esforç, que ha perdut. Perquè ni els poders públics, ni els sindicats, ni les patronals ens trauran de l’empobriment que arrosseguem.

Hem de tornar a l’individualisme enraonat i a la necessària meritocràcia. I allunyar-nos d’aquest populisme col·lectiu que tant agrada als hispans que no persegueix cap altra cosa que diluir-nos.-  Xavier Roig

• New illustration for the Nació Digital newspaper.
  
• Nova il·lustració per al diari Nació Digital.
• Nueva ilustración para el diario Nació Digital.