• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/522548-la-tirania-dels-cosins.html

La tirania dels cosins

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/517282.html

Manhattan i Barcelona

• New illustration for Cáñamo magazine. Columnist: Moncho Alpuente. (Article in spanish).
• Nova il·lustració per a la revista Cáñamo. Articulista: Moncho Alpuente.
• Nueva ilustración para la revista Cáñamo. Articulista: Moncho Alpuente.

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Francesc Sutrias i Grau . (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Francesc Sutrias i Grau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Francesc Sutrias i Grau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/513329-la-primera-mesura-de-rajoy-en-habitatge-deja-vu.html

La primera mesura de Rajoy en habitatge: “déjà vu”

Deia el conseller Mas-Colell al gener en una entrevista sobre prioritats de la Generalitat, que l’objectiu a llarg termini per a Catalunya hauria de ser tenir una economia d’alta productivitat i sòlida presència al món, cosa que comportava cuidar i impulsar les estructures educatives, de recerca i d’innovació empresarial. En la mateixa sèrie el conseller Recoder manllevava unes paraules de l’economista i geògraf Richard Florida en què diu que per sortir de la crisi el que cal fer és un “gran reset”.

Tot i que És obvi, com va destacar el secretari d’Habitatge, Sr. Carles Sala, en el darrer BMP, que no sortirem de la crisi amb construcció, tot i que sense tampoc, tota vegada que necessitem que la construcció i el subsector residencial tinguin un pes adequat en el PIB, encara que lluny d’excessos anteriors, no sembla que una mesura com rescatar les deduccions a l’IRPF per la compra d’habitatge de manera genèrica i indiscriminada, decidida pel nou govern espanyol, tingui gaire de “gran reset”, amb incidència evident en aquells objectius que destacava el conseller, pels comportaments econòmics induïts.

Ja l’abril del 2003 l’ OCDE proposava una eliminació gradual, cap a una neutralitat fiscal entre els diferents règims de tinença, propietat, lloguer, etc, que corregís les distorsions que es començaven a observar d’augment de preus i manca de lloguer.

Pronunciaments d’aquest tipus de diferents instàncies econòmiques els hem anant veient al llarg dels anys; sense voler ser exhaustiu: l’FMI el 17 de febrer de 2005 en el seu informe sobre l’economia espanyola (atenció, sota la presidència de Rodrigo Rato!!!) advocava per l’eliminació de les asimetries fiscals compra-lloguer; el Col·legi d’Economistes de Catalunya també l’abril del 2005 calculava que la deducció s’incorporava directament al preu amb un encariment del 8,3% de mitjana, essent al final una transferència directa de recursos públics de 3.000 milions d’euros a propietaris i promotors en xifres d’aquell any; amb posterioritat Funcas el 2009 xifrava aquest encariment entre un 15% i un 20% del preu; finalment l’ informe de situació immobiliària del BBVA de juny de 2009 també avalava aquesta supressió.

L’exMinistra Salgado, en la seva compareixença a la comissió d’Economia del Senat el 8 d’octubre de 2009, es lamentava que quan se’n va debatre l’eliminació l’any 2005, essent Miguel Ángel Fernández Ordóñez secretari d’Estat d’Hisenda, no se suprimissin, contribuint a inflar la bombolla immobiliària, com reconeixia el seu creador, el també exministre Miguel Boyer, en la 26a reunió del Cercle d’Economia a Sitges, el maig del 2010. Potser per aquesta raó Fernández Ordóñez en la seva actual responsabilitat de governador del Banc d’Espanya ha criticat obertament la mesura.

Una primera mesura d’igualació fiscal propietat – lloguer mitjançant la deducció a l’IRPF del preu del lloguer de l’habitatge habitual ja va costar molt: ho va intentar la ministra Trujillo el 2004-2005 sense èxit i ho va aconseguir la ministra Chacón el 2008, contra el parer de Solbes, que en l’època Trujillo ja s’hi oposava amb el mateix argument que negava en relació amb la compra-venda: a saber que les deduccions s’incorporarien al preu del lloguer i el farien augmentar…!!

A la Compareixença del president de l’ITEC al Congrés el 21 de maig del 2009 s’apuntaven reflexions, si es creia per part del PP que la supressió decidida pel PSOE el 2009 amb efectes al 2011 no era oportuna per raons conjunturals de sosteniment de la demanda i reducció d’estocs, com fer-la més selectiva només per als primers anys d’adquisició, de manera que no s’acumuli una despesa exponencial per a l’Estat dels antics compradors xifrada l’any 2009 en 5.000 milions d’euros a mesura que es van allargant terminis d’amortització hipotecària que no beneficia gens els nous compradors.

Ara bé, si a hores d’ara no tenim clar que estructuralment no convé discriminar les inversions i l’estalvi familiar de manera monotemàtica cap al sector immobiliari i que les deduccions indiscriminades a la compra afavoreixen les bombolles i l’endeutament familiar, vol dir que Espanya no ha interioritzat realment cap “gran reset”, en les polítiques d’habitatge.

A efectes de l’alarma final de com pot ser de nou una decisió estructural i no conjuntural, només recordar que el març del 2006 el llavors secretari de política econòmica i ocupació del Partit Popular i avui ministre Miguel Arias Cañete, en vista de l’espiral de preus que s’havien assolit a l’habitatge, va proposar ni més ni menys que elevar la deducció al 30%…!!!! (Diari Avui 9-3-2006 pàg. 18).- Francesc Sutrias i Grau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/477883-al-qaida.html

Al-Qaida

L’islamisme com a corrent polític és una conseqüència del colonialisme, tant el que practica el terrorisme per imposar la llei islàmica com a marc del govern polític, com pels islamistes moderats que accepten el parlamentarisme i la democràcia.

El sentiment panislÀmic va créixer als anys vint després de la guerra mundial, amb la colonització anglesa i francesa de molts països islàmics, Síria, Jordània, Palestina, Iraq, Afganistan, Sudan…, i a l’enfonsament del califat turc i la substitució d’aquest per una república laica fundada per Kemal Atatürk. Els islamistes pensaven que abandonar el seguiment estricte de la fe islàmica els feia vulnerables a la dominació estrangera i com a conseqüència molts es van adherir al salafisme, que buscava eliminar de l’islamisme qualsevol influència occidental. La independència d’Egipte de l’imperi britànic al 1922 i les primeres eleccions en què els anglesos van obligar els islamistes a retirar-se, van portar el líder Sayyid Qutb a radicalitzar-se i de fet els seus escrits són l’inici de la teoria d’intransigència i guerra a occident d’Al-Qaida desenvolupada anys més tard.

El moviment agafa força amb la invasió de la URSS a l’Afganistan al 1979, que genera una crida a la guerra per lluitar contra l’infidel que havia envaït, des de feia anys no passava, un país islàmic i independent. La guerra acaba al 1988 quan la URSS accepta que no pot guanyar militarment i, amb greus problemes interns, constata que li és insostenible mantenir el conflicte. És llavors quan es produeix la unió de dos moviments islamistes radicals, Al-Qaida de Ben Laden i la Jihad islàmica d’Al-Zawahiri. El prestigi que suposa per a Al-Qaida haver derrotat el segon imperi mundial a Afganistan, els atorga una rellevància que els constitueix com la punta de llança de l’islamisme. Al 1989 controlen el Sudan i la invasió d’Iraq de Kuwait, al 1990 galvanitza el moviment. La seva exclusió del procés electoral a Algèria, on guanya les eleccions però no pot governar per un cop d’estat militar, l’empeny a un major radicalisme.

La invasió de Kuwait porta Bin Laden a proposar enviar a Aràbia Saudita guerrillers que protegeixin el país d’un possible atac de l’Iraq de Saddam, però Aràbia decideix demanar ajut als EUA i oferir el país com a plataforma a la primera guerra del Golf. Progressivament arriba Ben Laden a la conclusió que per aconseguir l’objectiu d’Al-Qaida, és a dir, aconseguir la implantació de la llei islàmica estricta als països musulmans, és necessari eliminar la presència dels EUA, que de fet creix quan envia tropes a Somàlia. La pressió dels EUA fa retornar Ben Laden a Afganistan al 1996 però el seu enfrontament amb Aràbia Saudita fa que els talibans finançats en gran mesura per la monarquia sunnita d’Aràbia entrin en conflicte obert amb Al-Qaida.

L’escalada del conflicte porta a la conclusió política Al-Qaida que és necessària l’eliminació de la presència americana a la regió i ataquen les ambaixades dels EUA a Kenya i Tanzània. Aquesta estratègia de confrontació creix amb el temps. L’èxit moderat dels actes terroristes condueix Al- Qaida a plantejar l’atac als EUA en el seu propi territori perquè segons la seva visió, si té èxit pot produir dos efectes, els EUA reduiran la seva presència als països islàmics per evitar un terrorisme que no han patit mai a casa seva, i unirà tots els pobles islàmics en la lluita per imposar l’islamisme rigorós i ortodox.

L’onze de setembre té efectivament més èxit del que Al-Qaida havia imaginat, però desencadena la reacció contrària a la desitjada, perquè els EUA envaeixen Afganistan i no es produeix en els països islàmics el corrent de col·laboració i reagrupament sota l’islamisme radical que Al-Qaida buscava. Ben Laden fuig a Pakistan, reinicia els atacs contra interessos americans a Aràbia Saudita, on envia cents de guerrillers, i duu a terme nombrosos atacs terroristes que maten molts civils i produeixen una reacció hostil de la població envers Al-Qaida.

La invasió dels EUA a Iraq genera als països islàmics un posicionament contra occident que Ben Laden pensa que podrà capitalitzar en favor propi per recuperar el prestigi i la imatge perduda. La guerra de desgast que suposa per als EUA Iraq, pensa Al- Qaida que és la base per la qual la seva guerra contra l ‘invasor tindrà èxit. Al-Zawahiri, més moderat que Ben Laden, creu que l’èxit del terrorisme d’Al-Qaida a Iraq contra els EUA requereix un pacte previ amb les diferents faccions islamistes del país. Això no es fa, els atacs terroristes comencen sense la necessària preparació i creen per una banda el rebuig dels mateixos sunnites a qui Al-Qaida en teoria volia donar suport, i dels xiïtes per la guerra que això genera entre uns i altres. De fet aquest és un nou i sagnant fracàs d’Al-Qaida. que perd pràcticament tota influència tant entre els sunnites com entre els xiïtes. Els fracassos repetits no redueixen el radicalisme de Ben Laden, que continua afirmant públicament al 2009 que manifestacions públiques sense armes no tenen sentit i que les eleccions poden ser tolerades si totes les parts accepten l’aplicació de la xaria com a única i excloent llei.

Avui al-Qaida es troba en una cruïlla difícil que pot portar-la lentament però progressivament a la desaparició. La revolució dels pobles contra els governs corruptes i dictatorials dels països islàmics no ha portat a l’islamisme ortodox, sinó a partits polítics i corrents d’opinió que, creient en l’islam, volen la democràcia i el progrés. Els germans musulmans d’Egipte i de Tunísia són partits integristes i religiosos, però bàsicament democràtics i accepten la col·laboració amb altres partits no confessionals.

L’arribada a la presidència dels EUA d’Obama, la desaparició d’un líder carismàtic com Ben Laden i el més alt nivell cultural i pes demogràfic de la joventut dels països islàmics, ajuda a la reducció de l’enfrontament i dóna suport a la democràcia i la llibertat. Turquia és un exemple del que poden ser en el futur Egipte o Tunísia. La intel·ligent política militar dels EUA a Líbia, que ha contribuït a la victòria de la revolució de manera determinant però discreta, deixant el protagonisme al Regne Unit i França, constitueix un nou pas en la direcció de crear, també a Líbia, una república islàmica moderada.

En un conflicte que ha durat mig segle, occident ha comès errors i l’extremisme islamista, més, però ara el que semblava impossible, la democràcia és lluny però resulta factible. És esperable que en els propers anys la relació d’occident amb l’islamisme i la implantació d’aquest en un món on Àsia serà la força preponderant, encaixi sense el nivell de conflicte que les posicions d’uns i altres han generat.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/467570.html

La lògica dels fets

Després de cinquanta anys de terrorisme, per aconseguir la independència i fer del País Basc un estat socialista, qüestió aquesta indefinida i genèrica, ETA anuncia l’abandonament de la seva activitat armada de manera definitiva. No anuncia ni la seva dissolució ni l’entrega de les armes. No demana perdó a les víctimes. La lògica dels fets s’ha acabat imposant. El desencadenant d’aquests fets és la col·laboració francesa en la lluita contra el terrorisme aconseguida a partir del 2002 pel govern Aznar. L’acord va fer passar el nombre de víctimes de vint-i-cinc cada any a menys de dues. Sens dubte, la voluntat blindada de l’Estat de posar fi a aquesta xacra social i política una vegada fracassades les converses i negociacions que tant la dreta com l’esquerra van intentar i la millora de l’eficàcia policial, en especial en l’àmbit de la intel·ligència i la infiltració entre els membres de la banda, han estat uns factors importants, però només quan França ha perseguit en el seu territori els membres d’ETA la repressió del terrorisme ha entrat en una dinàmica que portava inexorablement al resultat que ha estat tot just anunciat.

Alguns nacionalistes bascos radicals en els anys de la dictadura van iniciar la criminal aventura. Inicialment es barrejaven la lluita contra la dictadura, la defensa del socialisme ortodox i la independència. Això va crear confusió entre la ciutadania i, per desgràcia, part de la societat basca i part de l’espanyola no van ser inicialment prou contundents amb un conflicte que utilitzava, per aconseguir els seus objectius, mitjans il·legítims i immorals des de qualsevol valoració possible, perquè la mort no pot ser mai l’eina per aconseguir cap objectiu. Quan la democràcia va arribar, i a partir d’una situació política estabilitzada des de 1982, després de l’intent de cop d’estat, el terrorisme no es va aturar, malgrat que algunes motivacions que havien pogut ser considerades vàlides van desaparèixer de manera absoluta. El discurs tenia inèrcia i un vint per cent de la ciutadania basca el suportava i un altre percentatge no menor no el criticava. Un nacionalista va arribar a dir: “Els uns mouen l’arbre i els altres recullen les nous.” França, estat democràtic i políticament amic d’Espanya, no va tenir tampoc, per cínic interès i idees i clixés polítics ancorats en el passat, una política activa de col·laboració per combatre ETA. Com va dir Semprún al seu moment: “ETA és una de les darreres herències que ens queden del franquisme.”

Parlar de terrorisme té el risc de comparar coses que no són equiparables, però és cert que alguns partits polítics des de l’esquerra abertzale fins a l’extrema dreta han caigut en l’error d’utilitzar els fets i les seves conseqüències, fins i tot les víctimes, per defensar les seves posicions polítiques.

La declaració d’ETA que anuncia la fi de la “lluita armada” és d’un cinisme que iguala anteriors comunicats. La societat basca ha d’agrair l’arribada de la pau a qui ha practicat sistemàticament el terrorisme. Com diu Savater: “Segons ells, gràcies a la lluita armada hem arribat al feliç moment en què podem prescindir de la lluita armada.”

Cal remarcar que la capacitat política de l’esquerra abertzale s’està demostrant notable. Són capaços de comunicar la derrota com una victòria i de mantenir la tesi de necessitat de diàleg, no cal dir que amb la inspiració d’ETA, amb els governs espanyol i francès per “superar la confrontació armada”, que, si bé és improbable que mai tingui lloc, pot planar com una ombra en el futur de la política basca i condicionar-la perquè ETA no es dissol i no demana perdó pel que ha fet, simplement s’atura, això sí, de manera anunciada com a indefinida.

La política basca entra en una nova dimensió i si el mapa electoral en les pròximes eleccions canvia com sembla, amb una força ascendent de l’esquerra abertzale i estable o lleugerament a la baixa del nacionalisme, res serà com fins ara i la independència pot esdevenir una reivindicació a la qual doni suport la societat majoritàriament. L’economia basca està en gran part desacoblada de l’espanyola, tenen una taxa d’atur que no arriba al 8% comparada amb més del 20% a la resta d’Espanya, han estat capaços d’utilitzar els mecanismes de l’atur temporal (ERO) com no s’ha fet arreu i en conseqüència el seu teixit econòmic no ha patit tant la crisi, tenen un sector industrial potent i exportador, tenen una xarxa de centres tecnològics i científics d’una notable eficàcia i tenen un concert econòmic que permet sustentar aquestes polítiques.

Les circumstàncies objectives socials i econòmiques que percep qualsevol ciutadà basc, sigui o no nacionalista, i la previsible millora d’aquestes com a conseqüència de la desaparició del terrorisme unida a l’efervescència independentista que suposa el previsible èxit electoral dels abertzales fan canviar l’escenari polític respecte del que ha estat en el darrer mig segle.

El rumb que totes aquestes circumstàncies polítiques puguin suposar és incert però previsible. No hi ha cap dubte que ara és el moment de la política i que la convergència d’objectius a llarg termini donarà força a les reivindicacions independentistes, malgrat que els plantejaments radicals dels abertzales pel que fa a la implantació d’un radicalisme ortodox pot probablement entrar a mitjà termini en conflicte amb la voluntat majoritària del poble basc, més proper als valors tradicionals tant econòmics com socials.

Les noves circumstàncies europees han deixat al descobert l’absurd i la inutilitat política de la “lluita armada” que ha anat expulsant les restes de terrorisme que quedaven a Alemanya als setanta, a Itàlia als vuitanta i a Irlanda els darrers anys, i això ha portat a la fi del terrorisme d’ETA. Ara la política ha d’administrar una situació que sempre ha estat difícil però que estava oculta per la barbàrie de la mort. Necessitem la intel·ligència de la política en l’etapa que ara s’inicia.

Si aquesta necessària intel·ligència política no es fes present per part del govern central en els pròxims anys i la desafecció del País Basc envers Espanya creixés, la deriva cap a la independència seria imparable amb l’únic obstacle del maximalisme marxista de l’esquerra arbertzale i la seva voluntat d’independència per als territoris bascos a França. L’astúcia política podria fer-los moderar aquests plantejaments per aconseguir part dels seus objectius de llarg termini. La reacció moderada en les primeres manifestacions del líder de la dreta i possible nou president del govern sembla que incorpora –cal estar a l’altura de les circumstàncies, ha dit– la dosi de sensibilitat política i delicadesa ara essencial. Res d’això és banal.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/462322-ciencia-tecnica-i-medicina.html

Ciència, tècnica i medicina

En un treball del Massachusetts Institute of Technology, MIT, publicat al gener d’aquest any, s’elabora com les tecnologies de la informació, la nanotecnologia, les tecnologies de modelització i simulació, han ja influït de manera determinant en la física en els últims anys i com estan ara transformant les ciències de la vida bio’s a través de la potència de càlcul i de prova i error que aquestes tecnologies ofereixen pels treballs de recerca i desenvolupament. La revolució que aquesta convergència del coneixement suposa, de tecnologia i de ciència, té també un camí invers que ha suposat avenços significatius en biocombustibles, biomaterials i manipulació viral. Però sens dubte aquesta convergència postulada per Thomas Khun en el seu famós llibre L’estructura de les revolucions científiques, a qui més benefici ha aportat i previsiblement aportarà és a la biomedicina, perquè porta a nous tractaments basats en l’especificitat del malalt i de la malaltia tals com la quimioteràpia realitzada a través de la nanotecnologia que evita els efectes col·laterals del tractament sobre cèl·lules sanes, la predicció digitalitzada a nous mals i les capacitats que dóna el tractament de desordres genètics per curar determinades malalties.

La primera revolució biomèdica es va produir fa cinquanta anys amb la constatació de la utilitat de la biologia molecular i cel·lular, únic camí possible per entendre les malalties. De fet va ser el descobriment de l’estructura de l’ADN per Watson i Crick al 1953 el que va donar lloc al naixement de la biologia molecular. Al 1970 això va portar al desenvolupament de l’enginyeria genètica combinant diferents ADN per produir nous productes i processos i fent un pas significatiu en la comprensió de l’estructura dels virus i de les cèl·lules cancerígenes. La segona revolució biomèdica va ser la revolució genòmica, és a dir, la comprensió del mapa de l’ADN en tota la seva extensió, que va avançar de manera significativa quan es van introduir sistemes de computació potents per la classificació, determinació i coneixement complet de l’extremadament complexa estructura de l’ADN. És sens dubte la ciència genòmica la que ha permès identificar l’origen genètic de moltes malalties. És la convergència de ciència i tècnica la que produirà un salt important en la millora de la medicina en sentit ampli.

La primera contribució tecnològica a la medicina es va produir amb l’aplicació dels raigs X al 1895, que va ser seguida per l’electrocardiografia al 1900, la ressonància magnètica al 1970 i els seqüenciadors d’ADN recentment. No hi ha dubte de la millora, vist amb perspectiva, que l’ús d’aquestes tecnologies van suposar per a la medicina. L’esperança de vida ha augmentat al segle XX, als EUA i la UE, de 30 anys i això suposa un envelliment de la població significatiu. El cost que implica només pot ser compensat si la qualitat de vida de la gent gran millora de manera que la seva vida laboral pot paral·lelament augmentar. Per altra banda, el cost que suposa la formació de les persones és avui tan alt que la mort prematura suposa un cost, valorat en termes simplement econòmics, que justifica sens dubte el cost de recerca biomèdica necessari per combatre aquestes malalties i millorar la salut i, per tant, la capacitat de tenir una vida activa, digna i útil de la població en general i en especial de les persones amb més edat. Es calcula als EUA que la reducció de la taxa de mortalitat per càncer d’un 1% suposa un benefici acumulat per al país de 500.000 M$.

La recerca produeix dos beneficis, l’immediat per la seva aplicació directa, és a dir, per cada euro invertit quin benefici es genera per la millora de les condicions de vida traduïda en major productivitat i major ocupació de la població. Aquesta proporció ha estat calculada als EUA al 2007 com de 2, és a dir, els 25.000 M$ invertits als EUA per l’Institut Nacional de Salut (NIH) han produït un benefici de 50.000 M$ en la generació de nous productes i serveis. Però hi ha un efecte secundari tan important com el primari, que és el nou punt de partida que qualsevol innovació i descobriment científic ulteriors suposa i que fa que es parteixi per nous treballs de recerca d’un entorn més avançat i per tant més fèrtil.

El premi Nobel d’economia Robert Solow va determinar al 1950 que el creixement del PIB dels EUA entre 1909 i 1949 es devia en 1/3 als factors de treball i capital, i en 2/3 als canvis tecnològics. Les conseqüències d’aquest efecte econòmic són substancials, més encara en el món actual en què els avenços tecnològics i científics tenen un abast comparativament més gran que en el passat. La convergència de ciència i tecnologia i les sinergies que se’n deriven en el sector de les ciències de la vida, pot donar als EUA un avantatge competitiu que els permeti mantenir el seu lideratge econòmic malgrat l’endeutament de la seva economia.

Catalunya té una situació de lideratge en ciències de la vida i medicina molt notable, tant en l’àmbit espanyol com europeu, lideratge que malgrat les carències econòmiques dels fons públics manté la distància respecte dels competidors. És clar que la nostra recerca científica és eficient i que la motivació i dedicació dels recercadors científics i dels tècnics, remunerats per sota de la seva aportació científica i en conseqüència econòmica, compensa les carències del nostre sistema públic-privat de recerca. No existeix tampoc en el camp científic la corrupció. Aquesta afirmació podria semblar excessiva, però en una recent enquesta de valoració de grups socials feta a Espanya encapçalen el rànquing els científics i el tanquen els bisbes i els polítics. És clar que la ciutadania percep l’eficàcia d’un col·lectiu que pels avantatges econòmics i socials que aporta hauria de ser prioritzat per fer equivalent la seva presència social a la valoració que la societat fa de la seva contribució i a l’aportació real a l’economia i benestar de la societat. Posar diners i prioritzar la recerca biomèdica com ho estan fent ja els EUA des de fa 50 anys és un valor segur, és un òptim en l’equació de cost d’oportunitat. Probablement fóra bo que com a societat invertíssim allà on és més rendible.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/457203.html

La reforma universitària

La competitivitat d’occident en el món actual, transversal i global es sustenta en la ciència i la tecnologia, i si aquesta es basa majoritàriament en la recerca és evident que la universitat és essencial per al benestar a llarg termini d’Europa i Nord-amèrica perquè d’ella dependrà la seva eficàcia econòmica.

Hi ha quatre models teòrics d’universitat i és sobre el model, necessàriament intermedi entre aquests, sobre el qual hi ha d’haver un pacte social si aspirem a una solució estable i no conjuntural.

El primer model concep la universitat com una comunitat d’escolars i acadèmics que en llibertat recerquen i treballen amb un paradigma que no és altre que assolir la qualitat científica més enllà de la seva aplicabilitat. La universitat és considerada en aquest model com una institució autoregulada en què per normes internes ostenta l’autoritat qui més qualificat està en l’apreciació de la resta de la comunitat acadèmica. És una institució estable en el temps, amb canvis escassos i sempre graduals.

En el segon és la Universitat un instrument de l’agenda política. Els objectius de la universitat són fixats per la política, govern i parlament, i la jerarquia i dependència de la universitat respecte de la política és nítida i absoluta. L’autonomia universitària és funció lògicament del compliment dels seus objectius polítics i és aquella delegada i subsidiària del govern que fixa en última instància els objectius i la finança. Només els canvis polítics derivats de les eleccions o en última instància dels canvis socials que tenen reflex a la política, són els que transformen i modifiquen la universitat.

El tercer model presenta la universitat com una democràcia autosostinguda. Són les eleccions internes, els equilibris de poder de grups i corrents d’opinió interns els que determinen l’estratègia de la universitat. Els conflictes i les aliances entre col·lectius diferenciats són els que determinen la trajectòria i estratègia de la universitat. És un model derivat dels seixanta, quan l’assemblearisme i l’equilibri de forces entre col·lectius diversos eren els que determinaven l’acció de la universitat. El pitjor perill i deriva d’aquest model és l’endogàmia i l’autisme respecte de la societat.

Finalment, el quart model suposa que la universitat, com qualsevol empresa o institució, està immersa en un món competitiu i la seva eficiència econòmica és el que governa la seva trajectòria. En aquest model la universitat ha de respondre a les demandes de la societat en base a preus, flexibilitat en la resposta i l’eficiència del resultat. La universitat es deu a qui la finança i li dóna suport, i és la lliure iniciativa i la permanent competència del mercat la que modula l’acció universitària en un canvi permanent que respon a les necessitats del mercat on competeix amb altres universitats i on l’essencial és aconseguir l’excel·lència en àrees especialitzades i concretes.

Cap model real no pot ser pur a la pràctica, però sí és cert que el model d’universitat com a comunitat d’escolars i acadèmics respon al model de les universitats públiques del sud d’Europa, les universitats com a instruments del poder polític responen al model alemany. El model de la universitat com a democràcia autosostinguda s’aproxima al model nòrdic i, finalment, el model de la universitat com a empresa en un món competitiu amb objectius concrets i amb l’eficiència com a màxim paradigma respon al model dels EUA i en certa mesura del Regne Unit.

En el món actual necessitem una universitat eficient, és a dir, més un instrument per aconseguir objectius que una institució reflex d’una ideologia, i per tant el model de la universitat nord-americana és el més idoni per a occident ara.

En tot cas la solució dels problemes de la universitat passa per resoldre l’atribut troncal d’aquesta institució que és l’autonomia i fer-lo compatible amb l’eficiència.

El pensament, la recerca, la creació científica i la formació requereixen l’autonomia de càtedra i d’acció, però a partir de la conformació a Europa de la universitat com un bé social finançat pel diner públic es planteja indefectiblement el conflicte de com fer compatible l’autonomia amb el servei social i públic. Hi ha dues qüestions que han de ser resoltes des de la política i les lleis per les universitats públiques: com es governen i com es financen.

Sobre la governança, la primera qüestió a decidir és si el govern és intern o extern a la institució, és a dir, els que prenen les decisions provenen de la universitat o de l’exterior d’aquesta. Hi ha essencialment dos models: l’anglosaxó, en què són persones externes a la universitat les que en defineixen la política i l’estratègia a través d’un patronat; un segon model defineix que és la universitat la que elegeix per diferents sistemes els seus òrgans de govern i són aquests els que reten comptes de la seva gestió als poders públics en tant que universitats públiques.

quant a com es financen, els dos models extrems de l’espectre, són el finançament fix derivat directament de les despeses, del nombre d’alumnes que té i de l’activitat de recerca que fa, i el finançament lligat a la consecució d’objectius. Pel que fa a les taxes i la política de beques, les universitats han de poder fixar-les lliurement dintre d’uns certs topalls per permetre aconseguir una docència que en uns casos ha de ser social i en altres ha de tendir, lligada a la recerca, a l’excel·lència. Hi ha poc dubte de quin és el model que ens hem de donar si volem millorar l’eficiència universitària.

La legislació universitària és difícil de modificar pels partits polítics i els governs perquè la contestació pública és fàcil i l’oposició és immediatament visible. És per això que la recent iniciativa de la Generalitat de proposar un debat i redactar una proposta dels agents implicats i afectats és oportuna però serà difícil.

En un estat, a Espanya també, les universitats són diferents i per tant la seva governança no pot ser uniforme i comuna. La solució a un debat etern, és a dir, quin és el model universitari públic, ha de girar al voltant d’una legislació de l’Estat generalista que permeti que les CCAA organitzin les seves universitats en un marc en què competeixin pels seus recursos en funció d’objectius mesurables i específics per a cada universitat, però també que col·laborin i evitin duplicitats innecessàries.- Joaquim Coello

]]> http://xaviramiro.com/archives/1491/feed 0