• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/477883-al-qaida.html

Al-Qaida

L’islamisme com a corrent polític és una conseqüència del colonialisme, tant el que practica el terrorisme per imposar la llei islàmica com a marc del govern polític, com pels islamistes moderats que accepten el parlamentarisme i la democràcia.

El sentiment panislÀmic va créixer als anys vint després de la guerra mundial, amb la colonització anglesa i francesa de molts països islàmics, Síria, Jordània, Palestina, Iraq, Afganistan, Sudan…, i a l’enfonsament del califat turc i la substitució d’aquest per una república laica fundada per Kemal Atatürk. Els islamistes pensaven que abandonar el seguiment estricte de la fe islàmica els feia vulnerables a la dominació estrangera i com a conseqüència molts es van adherir al salafisme, que buscava eliminar de l’islamisme qualsevol influència occidental. La independència d’Egipte de l’imperi britànic al 1922 i les primeres eleccions en què els anglesos van obligar els islamistes a retirar-se, van portar el líder Sayyid Qutb a radicalitzar-se i de fet els seus escrits són l’inici de la teoria d’intransigència i guerra a occident d’Al-Qaida desenvolupada anys més tard.

El moviment agafa força amb la invasió de la URSS a l’Afganistan al 1979, que genera una crida a la guerra per lluitar contra l’infidel que havia envaït, des de feia anys no passava, un país islàmic i independent. La guerra acaba al 1988 quan la URSS accepta que no pot guanyar militarment i, amb greus problemes interns, constata que li és insostenible mantenir el conflicte. És llavors quan es produeix la unió de dos moviments islamistes radicals, Al-Qaida de Ben Laden i la Jihad islàmica d’Al-Zawahiri. El prestigi que suposa per a Al-Qaida haver derrotat el segon imperi mundial a Afganistan, els atorga una rellevància que els constitueix com la punta de llança de l’islamisme. Al 1989 controlen el Sudan i la invasió d’Iraq de Kuwait, al 1990 galvanitza el moviment. La seva exclusió del procés electoral a Algèria, on guanya les eleccions però no pot governar per un cop d’estat militar, l’empeny a un major radicalisme.

La invasió de Kuwait porta Bin Laden a proposar enviar a Aràbia Saudita guerrillers que protegeixin el país d’un possible atac de l’Iraq de Saddam, però Aràbia decideix demanar ajut als EUA i oferir el país com a plataforma a la primera guerra del Golf. Progressivament arriba Ben Laden a la conclusió que per aconseguir l’objectiu d’Al-Qaida, és a dir, aconseguir la implantació de la llei islàmica estricta als països musulmans, és necessari eliminar la presència dels EUA, que de fet creix quan envia tropes a Somàlia. La pressió dels EUA fa retornar Ben Laden a Afganistan al 1996 però el seu enfrontament amb Aràbia Saudita fa que els talibans finançats en gran mesura per la monarquia sunnita d’Aràbia entrin en conflicte obert amb Al-Qaida.

L’escalada del conflicte porta a la conclusió política Al-Qaida que és necessària l’eliminació de la presència americana a la regió i ataquen les ambaixades dels EUA a Kenya i Tanzània. Aquesta estratègia de confrontació creix amb el temps. L’èxit moderat dels actes terroristes condueix Al- Qaida a plantejar l’atac als EUA en el seu propi territori perquè segons la seva visió, si té èxit pot produir dos efectes, els EUA reduiran la seva presència als països islàmics per evitar un terrorisme que no han patit mai a casa seva, i unirà tots els pobles islàmics en la lluita per imposar l’islamisme rigorós i ortodox.

L’onze de setembre té efectivament més èxit del que Al-Qaida havia imaginat, però desencadena la reacció contrària a la desitjada, perquè els EUA envaeixen Afganistan i no es produeix en els països islàmics el corrent de col·laboració i reagrupament sota l’islamisme radical que Al-Qaida buscava. Ben Laden fuig a Pakistan, reinicia els atacs contra interessos americans a Aràbia Saudita, on envia cents de guerrillers, i duu a terme nombrosos atacs terroristes que maten molts civils i produeixen una reacció hostil de la població envers Al-Qaida.

La invasió dels EUA a Iraq genera als països islàmics un posicionament contra occident que Ben Laden pensa que podrà capitalitzar en favor propi per recuperar el prestigi i la imatge perduda. La guerra de desgast que suposa per als EUA Iraq, pensa Al- Qaida que és la base per la qual la seva guerra contra l ‘invasor tindrà èxit. Al-Zawahiri, més moderat que Ben Laden, creu que l’èxit del terrorisme d’Al-Qaida a Iraq contra els EUA requereix un pacte previ amb les diferents faccions islamistes del país. Això no es fa, els atacs terroristes comencen sense la necessària preparació i creen per una banda el rebuig dels mateixos sunnites a qui Al-Qaida en teoria volia donar suport, i dels xiïtes per la guerra que això genera entre uns i altres. De fet aquest és un nou i sagnant fracàs d’Al-Qaida. que perd pràcticament tota influència tant entre els sunnites com entre els xiïtes. Els fracassos repetits no redueixen el radicalisme de Ben Laden, que continua afirmant públicament al 2009 que manifestacions públiques sense armes no tenen sentit i que les eleccions poden ser tolerades si totes les parts accepten l’aplicació de la xaria com a única i excloent llei.

Avui al-Qaida es troba en una cruïlla difícil que pot portar-la lentament però progressivament a la desaparició. La revolució dels pobles contra els governs corruptes i dictatorials dels països islàmics no ha portat a l’islamisme ortodox, sinó a partits polítics i corrents d’opinió que, creient en l’islam, volen la democràcia i el progrés. Els germans musulmans d’Egipte i de Tunísia són partits integristes i religiosos, però bàsicament democràtics i accepten la col·laboració amb altres partits no confessionals.

L’arribada a la presidència dels EUA d’Obama, la desaparició d’un líder carismàtic com Ben Laden i el més alt nivell cultural i pes demogràfic de la joventut dels països islàmics, ajuda a la reducció de l’enfrontament i dóna suport a la democràcia i la llibertat. Turquia és un exemple del que poden ser en el futur Egipte o Tunísia. La intel·ligent política militar dels EUA a Líbia, que ha contribuït a la victòria de la revolució de manera determinant però discreta, deixant el protagonisme al Regne Unit i França, constitueix un nou pas en la direcció de crear, també a Líbia, una república islàmica moderada.

En un conflicte que ha durat mig segle, occident ha comès errors i l’extremisme islamista, més, però ara el que semblava impossible, la democràcia és lluny però resulta factible. És esperable que en els propers anys la relació d’occident amb l’islamisme i la implantació d’aquest en un món on Àsia serà la força preponderant, encaixi sense el nivell de conflicte que les posicions d’uns i altres han generat.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/467570.html

La lògica dels fets

Després de cinquanta anys de terrorisme, per aconseguir la independència i fer del País Basc un estat socialista, qüestió aquesta indefinida i genèrica, ETA anuncia l’abandonament de la seva activitat armada de manera definitiva. No anuncia ni la seva dissolució ni l’entrega de les armes. No demana perdó a les víctimes. La lògica dels fets s’ha acabat imposant. El desencadenant d’aquests fets és la col·laboració francesa en la lluita contra el terrorisme aconseguida a partir del 2002 pel govern Aznar. L’acord va fer passar el nombre de víctimes de vint-i-cinc cada any a menys de dues. Sens dubte, la voluntat blindada de l’Estat de posar fi a aquesta xacra social i política una vegada fracassades les converses i negociacions que tant la dreta com l’esquerra van intentar i la millora de l’eficàcia policial, en especial en l’àmbit de la intel·ligència i la infiltració entre els membres de la banda, han estat uns factors importants, però només quan França ha perseguit en el seu territori els membres d’ETA la repressió del terrorisme ha entrat en una dinàmica que portava inexorablement al resultat que ha estat tot just anunciat.

Alguns nacionalistes bascos radicals en els anys de la dictadura van iniciar la criminal aventura. Inicialment es barrejaven la lluita contra la dictadura, la defensa del socialisme ortodox i la independència. Això va crear confusió entre la ciutadania i, per desgràcia, part de la societat basca i part de l’espanyola no van ser inicialment prou contundents amb un conflicte que utilitzava, per aconseguir els seus objectius, mitjans il·legítims i immorals des de qualsevol valoració possible, perquè la mort no pot ser mai l’eina per aconseguir cap objectiu. Quan la democràcia va arribar, i a partir d’una situació política estabilitzada des de 1982, després de l’intent de cop d’estat, el terrorisme no es va aturar, malgrat que algunes motivacions que havien pogut ser considerades vàlides van desaparèixer de manera absoluta. El discurs tenia inèrcia i un vint per cent de la ciutadania basca el suportava i un altre percentatge no menor no el criticava. Un nacionalista va arribar a dir: “Els uns mouen l’arbre i els altres recullen les nous.” França, estat democràtic i políticament amic d’Espanya, no va tenir tampoc, per cínic interès i idees i clixés polítics ancorats en el passat, una política activa de col·laboració per combatre ETA. Com va dir Semprún al seu moment: “ETA és una de les darreres herències que ens queden del franquisme.”

Parlar de terrorisme té el risc de comparar coses que no són equiparables, però és cert que alguns partits polítics des de l’esquerra abertzale fins a l’extrema dreta han caigut en l’error d’utilitzar els fets i les seves conseqüències, fins i tot les víctimes, per defensar les seves posicions polítiques.

La declaració d’ETA que anuncia la fi de la “lluita armada” és d’un cinisme que iguala anteriors comunicats. La societat basca ha d’agrair l’arribada de la pau a qui ha practicat sistemàticament el terrorisme. Com diu Savater: “Segons ells, gràcies a la lluita armada hem arribat al feliç moment en què podem prescindir de la lluita armada.”

Cal remarcar que la capacitat política de l’esquerra abertzale s’està demostrant notable. Són capaços de comunicar la derrota com una victòria i de mantenir la tesi de necessitat de diàleg, no cal dir que amb la inspiració d’ETA, amb els governs espanyol i francès per “superar la confrontació armada”, que, si bé és improbable que mai tingui lloc, pot planar com una ombra en el futur de la política basca i condicionar-la perquè ETA no es dissol i no demana perdó pel que ha fet, simplement s’atura, això sí, de manera anunciada com a indefinida.

La política basca entra en una nova dimensió i si el mapa electoral en les pròximes eleccions canvia com sembla, amb una força ascendent de l’esquerra abertzale i estable o lleugerament a la baixa del nacionalisme, res serà com fins ara i la independència pot esdevenir una reivindicació a la qual doni suport la societat majoritàriament. L’economia basca està en gran part desacoblada de l’espanyola, tenen una taxa d’atur que no arriba al 8% comparada amb més del 20% a la resta d’Espanya, han estat capaços d’utilitzar els mecanismes de l’atur temporal (ERO) com no s’ha fet arreu i en conseqüència el seu teixit econòmic no ha patit tant la crisi, tenen un sector industrial potent i exportador, tenen una xarxa de centres tecnològics i científics d’una notable eficàcia i tenen un concert econòmic que permet sustentar aquestes polítiques.

Les circumstàncies objectives socials i econòmiques que percep qualsevol ciutadà basc, sigui o no nacionalista, i la previsible millora d’aquestes com a conseqüència de la desaparició del terrorisme unida a l’efervescència independentista que suposa el previsible èxit electoral dels abertzales fan canviar l’escenari polític respecte del que ha estat en el darrer mig segle.

El rumb que totes aquestes circumstàncies polítiques puguin suposar és incert però previsible. No hi ha cap dubte que ara és el moment de la política i que la convergència d’objectius a llarg termini donarà força a les reivindicacions independentistes, malgrat que els plantejaments radicals dels abertzales pel que fa a la implantació d’un radicalisme ortodox pot probablement entrar a mitjà termini en conflicte amb la voluntat majoritària del poble basc, més proper als valors tradicionals tant econòmics com socials.

Les noves circumstàncies europees han deixat al descobert l’absurd i la inutilitat política de la “lluita armada” que ha anat expulsant les restes de terrorisme que quedaven a Alemanya als setanta, a Itàlia als vuitanta i a Irlanda els darrers anys, i això ha portat a la fi del terrorisme d’ETA. Ara la política ha d’administrar una situació que sempre ha estat difícil però que estava oculta per la barbàrie de la mort. Necessitem la intel·ligència de la política en l’etapa que ara s’inicia.

Si aquesta necessària intel·ligència política no es fes present per part del govern central en els pròxims anys i la desafecció del País Basc envers Espanya creixés, la deriva cap a la independència seria imparable amb l’únic obstacle del maximalisme marxista de l’esquerra arbertzale i la seva voluntat d’independència per als territoris bascos a França. L’astúcia política podria fer-los moderar aquests plantejaments per aconseguir part dels seus objectius de llarg termini. La reacció moderada en les primeres manifestacions del líder de la dreta i possible nou president del govern sembla que incorpora –cal estar a l’altura de les circumstàncies, ha dit– la dosi de sensibilitat política i delicadesa ara essencial. Res d’això és banal.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello Brufau. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello Brufau (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/462322-ciencia-tecnica-i-medicina.html

Ciència, tècnica i medicina

En un treball del Massachusetts Institute of Technology, MIT, publicat al gener d’aquest any, s’elabora com les tecnologies de la informació, la nanotecnologia, les tecnologies de modelització i simulació, han ja influït de manera determinant en la física en els últims anys i com estan ara transformant les ciències de la vida bio’s a través de la potència de càlcul i de prova i error que aquestes tecnologies ofereixen pels treballs de recerca i desenvolupament. La revolució que aquesta convergència del coneixement suposa, de tecnologia i de ciència, té també un camí invers que ha suposat avenços significatius en biocombustibles, biomaterials i manipulació viral. Però sens dubte aquesta convergència postulada per Thomas Khun en el seu famós llibre L’estructura de les revolucions científiques, a qui més benefici ha aportat i previsiblement aportarà és a la biomedicina, perquè porta a nous tractaments basats en l’especificitat del malalt i de la malaltia tals com la quimioteràpia realitzada a través de la nanotecnologia que evita els efectes col·laterals del tractament sobre cèl·lules sanes, la predicció digitalitzada a nous mals i les capacitats que dóna el tractament de desordres genètics per curar determinades malalties.

La primera revolució biomèdica es va produir fa cinquanta anys amb la constatació de la utilitat de la biologia molecular i cel·lular, únic camí possible per entendre les malalties. De fet va ser el descobriment de l’estructura de l’ADN per Watson i Crick al 1953 el que va donar lloc al naixement de la biologia molecular. Al 1970 això va portar al desenvolupament de l’enginyeria genètica combinant diferents ADN per produir nous productes i processos i fent un pas significatiu en la comprensió de l’estructura dels virus i de les cèl·lules cancerígenes. La segona revolució biomèdica va ser la revolució genòmica, és a dir, la comprensió del mapa de l’ADN en tota la seva extensió, que va avançar de manera significativa quan es van introduir sistemes de computació potents per la classificació, determinació i coneixement complet de l’extremadament complexa estructura de l’ADN. És sens dubte la ciència genòmica la que ha permès identificar l’origen genètic de moltes malalties. És la convergència de ciència i tècnica la que produirà un salt important en la millora de la medicina en sentit ampli.

La primera contribució tecnològica a la medicina es va produir amb l’aplicació dels raigs X al 1895, que va ser seguida per l’electrocardiografia al 1900, la ressonància magnètica al 1970 i els seqüenciadors d’ADN recentment. No hi ha dubte de la millora, vist amb perspectiva, que l’ús d’aquestes tecnologies van suposar per a la medicina. L’esperança de vida ha augmentat al segle XX, als EUA i la UE, de 30 anys i això suposa un envelliment de la població significatiu. El cost que implica només pot ser compensat si la qualitat de vida de la gent gran millora de manera que la seva vida laboral pot paral·lelament augmentar. Per altra banda, el cost que suposa la formació de les persones és avui tan alt que la mort prematura suposa un cost, valorat en termes simplement econòmics, que justifica sens dubte el cost de recerca biomèdica necessari per combatre aquestes malalties i millorar la salut i, per tant, la capacitat de tenir una vida activa, digna i útil de la població en general i en especial de les persones amb més edat. Es calcula als EUA que la reducció de la taxa de mortalitat per càncer d’un 1% suposa un benefici acumulat per al país de 500.000 M$.

La recerca produeix dos beneficis, l’immediat per la seva aplicació directa, és a dir, per cada euro invertit quin benefici es genera per la millora de les condicions de vida traduïda en major productivitat i major ocupació de la població. Aquesta proporció ha estat calculada als EUA al 2007 com de 2, és a dir, els 25.000 M$ invertits als EUA per l’Institut Nacional de Salut (NIH) han produït un benefici de 50.000 M$ en la generació de nous productes i serveis. Però hi ha un efecte secundari tan important com el primari, que és el nou punt de partida que qualsevol innovació i descobriment científic ulteriors suposa i que fa que es parteixi per nous treballs de recerca d’un entorn més avançat i per tant més fèrtil.

El premi Nobel d’economia Robert Solow va determinar al 1950 que el creixement del PIB dels EUA entre 1909 i 1949 es devia en 1/3 als factors de treball i capital, i en 2/3 als canvis tecnològics. Les conseqüències d’aquest efecte econòmic són substancials, més encara en el món actual en què els avenços tecnològics i científics tenen un abast comparativament més gran que en el passat. La convergència de ciència i tecnologia i les sinergies que se’n deriven en el sector de les ciències de la vida, pot donar als EUA un avantatge competitiu que els permeti mantenir el seu lideratge econòmic malgrat l’endeutament de la seva economia.

Catalunya té una situació de lideratge en ciències de la vida i medicina molt notable, tant en l’àmbit espanyol com europeu, lideratge que malgrat les carències econòmiques dels fons públics manté la distància respecte dels competidors. És clar que la nostra recerca científica és eficient i que la motivació i dedicació dels recercadors científics i dels tècnics, remunerats per sota de la seva aportació científica i en conseqüència econòmica, compensa les carències del nostre sistema públic-privat de recerca. No existeix tampoc en el camp científic la corrupció. Aquesta afirmació podria semblar excessiva, però en una recent enquesta de valoració de grups socials feta a Espanya encapçalen el rànquing els científics i el tanquen els bisbes i els polítics. És clar que la ciutadania percep l’eficàcia d’un col·lectiu que pels avantatges econòmics i socials que aporta hauria de ser prioritzat per fer equivalent la seva presència social a la valoració que la societat fa de la seva contribució i a l’aportació real a l’economia i benestar de la societat. Posar diners i prioritzar la recerca biomèdica com ho estan fent ja els EUA des de fa 50 anys és un valor segur, és un òptim en l’equació de cost d’oportunitat. Probablement fóra bo que com a societat invertíssim allà on és més rendible.-Joaquim Coello Brufau

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/457203.html

La reforma universitària

La competitivitat d’occident en el món actual, transversal i global es sustenta en la ciència i la tecnologia, i si aquesta es basa majoritàriament en la recerca és evident que la universitat és essencial per al benestar a llarg termini d’Europa i Nord-amèrica perquè d’ella dependrà la seva eficàcia econòmica.

Hi ha quatre models teòrics d’universitat i és sobre el model, necessàriament intermedi entre aquests, sobre el qual hi ha d’haver un pacte social si aspirem a una solució estable i no conjuntural.

El primer model concep la universitat com una comunitat d’escolars i acadèmics que en llibertat recerquen i treballen amb un paradigma que no és altre que assolir la qualitat científica més enllà de la seva aplicabilitat. La universitat és considerada en aquest model com una institució autoregulada en què per normes internes ostenta l’autoritat qui més qualificat està en l’apreciació de la resta de la comunitat acadèmica. És una institució estable en el temps, amb canvis escassos i sempre graduals.

En el segon és la Universitat un instrument de l’agenda política. Els objectius de la universitat són fixats per la política, govern i parlament, i la jerarquia i dependència de la universitat respecte de la política és nítida i absoluta. L’autonomia universitària és funció lògicament del compliment dels seus objectius polítics i és aquella delegada i subsidiària del govern que fixa en última instància els objectius i la finança. Només els canvis polítics derivats de les eleccions o en última instància dels canvis socials que tenen reflex a la política, són els que transformen i modifiquen la universitat.

El tercer model presenta la universitat com una democràcia autosostinguda. Són les eleccions internes, els equilibris de poder de grups i corrents d’opinió interns els que determinen l’estratègia de la universitat. Els conflictes i les aliances entre col·lectius diferenciats són els que determinen la trajectòria i estratègia de la universitat. És un model derivat dels seixanta, quan l’assemblearisme i l’equilibri de forces entre col·lectius diversos eren els que determinaven l’acció de la universitat. El pitjor perill i deriva d’aquest model és l’endogàmia i l’autisme respecte de la societat.

Finalment, el quart model suposa que la universitat, com qualsevol empresa o institució, està immersa en un món competitiu i la seva eficiència econòmica és el que governa la seva trajectòria. En aquest model la universitat ha de respondre a les demandes de la societat en base a preus, flexibilitat en la resposta i l’eficiència del resultat. La universitat es deu a qui la finança i li dóna suport, i és la lliure iniciativa i la permanent competència del mercat la que modula l’acció universitària en un canvi permanent que respon a les necessitats del mercat on competeix amb altres universitats i on l’essencial és aconseguir l’excel·lència en àrees especialitzades i concretes.

Cap model real no pot ser pur a la pràctica, però sí és cert que el model d’universitat com a comunitat d’escolars i acadèmics respon al model de les universitats públiques del sud d’Europa, les universitats com a instruments del poder polític responen al model alemany. El model de la universitat com a democràcia autosostinguda s’aproxima al model nòrdic i, finalment, el model de la universitat com a empresa en un món competitiu amb objectius concrets i amb l’eficiència com a màxim paradigma respon al model dels EUA i en certa mesura del Regne Unit.

En el món actual necessitem una universitat eficient, és a dir, més un instrument per aconseguir objectius que una institució reflex d’una ideologia, i per tant el model de la universitat nord-americana és el més idoni per a occident ara.

En tot cas la solució dels problemes de la universitat passa per resoldre l’atribut troncal d’aquesta institució que és l’autonomia i fer-lo compatible amb l’eficiència.

El pensament, la recerca, la creació científica i la formació requereixen l’autonomia de càtedra i d’acció, però a partir de la conformació a Europa de la universitat com un bé social finançat pel diner públic es planteja indefectiblement el conflicte de com fer compatible l’autonomia amb el servei social i públic. Hi ha dues qüestions que han de ser resoltes des de la política i les lleis per les universitats públiques: com es governen i com es financen.

Sobre la governança, la primera qüestió a decidir és si el govern és intern o extern a la institució, és a dir, els que prenen les decisions provenen de la universitat o de l’exterior d’aquesta. Hi ha essencialment dos models: l’anglosaxó, en què són persones externes a la universitat les que en defineixen la política i l’estratègia a través d’un patronat; un segon model defineix que és la universitat la que elegeix per diferents sistemes els seus òrgans de govern i són aquests els que reten comptes de la seva gestió als poders públics en tant que universitats públiques.

quant a com es financen, els dos models extrems de l’espectre, són el finançament fix derivat directament de les despeses, del nombre d’alumnes que té i de l’activitat de recerca que fa, i el finançament lligat a la consecució d’objectius. Pel que fa a les taxes i la política de beques, les universitats han de poder fixar-les lliurement dintre d’uns certs topalls per permetre aconseguir una docència que en uns casos ha de ser social i en altres ha de tendir, lligada a la recerca, a l’excel·lència. Hi ha poc dubte de quin és el model que ens hem de donar si volem millorar l’eficiència universitària.

La legislació universitària és difícil de modificar pels partits polítics i els governs perquè la contestació pública és fàcil i l’oposició és immediatament visible. És per això que la recent iniciativa de la Generalitat de proposar un debat i redactar una proposta dels agents implicats i afectats és oportuna però serà difícil.

En un estat, a Espanya també, les universitats són diferents i per tant la seva governança no pot ser uniforme i comuna. La solució a un debat etern, és a dir, quin és el model universitari públic, ha de girar al voltant d’una legislació de l’Estat generalista que permeti que les CCAA organitzin les seves universitats en un marc en què competeixin pels seus recursos en funció d’objectius mesurables i específics per a cada universitat, però també que col·laborin i evitin duplicitats innecessàries.- Joaquim Coello

]]> http://xaviramiro.com/archives/1491/feed 0 http://xaviramiro.com/archives/1486 http://xaviramiro.com/archives/1486#comments Tue, 13 Sep 2011 07:31:06 +0000 Xavi Ramiro http://xaviramiro.com/?p=1486

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Josem Manel Comajuncosa. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Josep Manel Comajuncosa.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Josep Manel Comajuncosa (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/452301.html

Profecies malèvoles i malsons alemanys

Divendres passat va dimitir Jürgen Stark, economista en cap del BCE, per discrepàncies amb JC Trichet, el president de la institució, respecte de la conveniència de comprar deute públic italià i espanyol. El passat mes d’agost el BCE ja va comprar importants quantitats de deute d’aquests països i possiblement ho tornarà a fer aviat.

Stark s’hi oposa perquè la mesura va en contra de l’ortodòxia econòmica. I té raó. Segons aquesta ortodòxia els bancs centrals s’han de limitar a controlar la inflació i en canvi han de defugir qualsevol pressió política per finançar els dèficits públics dels estats. Hi ha abundants exemples en la història de bancs centrals que han estat supeditats al poder polític i que quan aquest ha gastat massa diners ha donat ordre al seu banc central que li comprés el deute que emetia. Per dir-ho de manera planera, això és equivalent que el banc central fabriqui bitllets per tal de pagar les despeses de l’estat. I és terriblement inflacionari. De fet, totes les hiperinflacions de la història han estat causa d’aquest fet. Des de l’alemanya de la dècada d’entreguerres fins a les llatinoamericanes dels anys vuitanta. A més, si l’estat es refia d’aquest recurs encara és menys curós amb els seus comptes i el dèficit públic es fa més elevat. Les grans inflacions acaben llavors enquistades. De fet, aquestes grans inflacions no són més que una manera per la qual tota la població paga el deute de l’estat. Ho fa amb la pèrdua de poder adquisitiu que li suposa la inflació elevada i descontrolada. Els ciutadans alemanys van acabar pagant via hiperinflació les reparacions de la Primera Guerra Mundial que estaven a l’arrel dels grans dèficits de l’estat, aquest empobriment va portar al malson del nazisme. Els ciutadans llatinoamericans van acabar pagant la gestió irresponsable i la despesa excessiva dels seus governs als anys 80 fins al punt que van desaparèixer les classes mitjanes.

És per evitar aquestes situacions que des de fa unes quantes dècades s’ha anat concedint total independència als bancs centrals per portar a terme la seva tasca, controlar la inflació i desvincular-los del poder polític. Això ho van fer als anys 80 i 90 del segle passat els Estats Units, Japó, Alemanya i progressivament gairebé la totalitat de països desenvolupats i en desenvolupament. I amb aquesta independència va néixer el nostre Banc Central Europeu.

Cal tenir en compte, però, que en circumstàncies excepcionals aquesta ortodòxia es pot deixar de banda o fins i tot convé deixar-la de banda. La crisi econòmica originada el 2007 és una d’aquestes circumstàncies excepcionals: la Reserva Federal va comprar importants volums de deute públic i de títols de tota mena del sector privat per evitar una fallida en cadena de tot el sistema financer.

I aquí és on s’ha produït el desacord entre Stark i Trichet. El primer considera que cal tornar a l’ortodòxia i el segon creu que amb la crisi del deute sobirà la zona euro encara es troba en circumstàncies excepcionals que requereixen mesures no ortodoxes del BCE.

És possible que Grècia o alguna altra petita economia europea no pugui fer front al seu deute, però economies com Itàlia o Espanya, amb uns tipus d’interès raonables, són solvents. Malauradament, els tipus d’interès no són raonables i aquesta és l’excepcionalitat. I es dóna perquè l’arquitectura institucional de l’euro no està prou afermada. Per què sinó el Regne Unit no està experimentant cap crisi de deute sobirà? L’endeutament públic britànic és superior a l’italià i a l’espanyol. I tot i que és cert que les perspectives de creixement de l’economia britànica són una mica millors, no hi ha cap mena de problema als mercats amb els títols britànics, que poden pagar un interès gairebé tan baix com els alemanys o nord-americans. El motiu és que els inversors estan segurs que el Regne Unit no farà fallida. Abans de deixar de pagar, el Banc d’Anglaterra compraria grans quantitats de bons. Evidentment això seria inflacionari i, per tant, tots els ciutadans britànics serien els qui acabarien pagant el deute. Però als inversors no els interessen els ciutadans britànics, els interessen els seus ingressos. I per a ells seria una millor notícia un augment de la inflació al Regne Unit que veure reduir el valor dels seus títols en, diguem, un 30%.

En canvi els inversors internacionals sí que temen una fallida italiana o espanyola, perquè no veuen clar que el BCE continuï comprant bons d’aquestes economies. I amb aquest temor poden provocar la fallida en demanar un tipus d’interès creixent per als títols d’aquests països que portarien les seves finances públiques a una situació insostenible. La famosa profecia que es compleix ella mateixa. I perquè la profecia no es faci realitat cal una intervenció del BCE comprant deute. Va en contra de l’ortodòxia, però en aquest moment no hi ha perill que la inflació repunti a Europa o que el BCE perdi la seva reputació. El que està en perill és la moneda única. I si aquesta deixés d’existir, de què li serviria la reputació al BCE si en realitat també ell hauria deixat d’existir? Cal desmentir les profecies i evitar que aquestes, en fer pujar els tipus, facin insolvents països que sense aquestes profecies són solvents.- Josep Manel Comajuncosa

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Juan-José López Burniol. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Juan-José López Burniol.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Juan-José López Burniol (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/450283.html

El gran ancià del Rin

“El gran ancià del Rin.” Així anomena Willy Brandt –en les seves memòries– Konrad Adenauer, primer canceller de la República Federal d’Alemanya. En aquests dies que corren, de gran incertesa respecte al futur d’Europa i sobre el paper protagonista que la història ha reservat a Alemanya en la construcció europea, s’ha de tenir també present –en complir-se els 50 anys de la construcció del mur de Berlín– el triomf de la llibertat al Vell Continent, que ha estat possible per la victòria d’Alemanya sobre si mateixa, que l’ha consolidat com la peça essencial d’una Europa unida i en pau. Això hauria estat impossible sense la reconciliació francoalemanya, i aquesta va ser mèrit, en bona part, del canceller Adenauer.

Konrad Adenauer tenia 73 anys quan va ser elegit canceller. Nascut a Colònia el 1876, llicenciat en dret per Friburg i militant del Partit del Centre –d’inspiració catòlica–, va ser alcalde de Colònia des del 1911 fins a l’accés de Hitler al poder, l’any 1933. Partidari des de sempre d’Occident, escriu Brandt que “l’Est, també l’alemany, li era aliè”, tant que “el mateix Adenauer explicava que, anant en el tren que el portava a Berlín, sent president del Consell d’Estat prussià, sempre va tenir la impressió que Europa acabava passat l’Elba, i des de Magdeburg fins a Berlín corria les cortinetes del seu departament per no haver de veure l’estepa asiàtica”. Procliu a l’entesa amb l’esquerra moderada –el 1926 va ser alcalde de Colònia amb suport socialista–, fou apartat pels nazis i empresonat diverses vegades. Intervingué en la preparació del cop d’estat contra Hitler, i va ser pres. Reposat pels americans com a alcalde de Colònia després de la guerra, va ser destituït pels anglesos. Adenauer es va dedicar llavors, amb tota la seva empenta, a la creació del Partit Cristià Demòcrata com una continuació del vell Partit del Centre, si bé renovant-lo perquè també hi cabessin els protestants. El 1949 va ser elegit primer canceller de la República Federal gràcies al seu propi vot i després d’acreditar que un metge certificava que podria exercir el càrrec almenys un any. Va romandre catorze anys al capdavant del govern, fidel sempre al sentiment renà i a la tradició carolíngia que l’impulsaven a l’entesa amb França, germen de l’Europa actual.

Aquesta característica d’Adenauer –la seva vocació europea– va ser determinant d’un episodi poc conegut de la seva vida política. Durant la república de Weimar, als anys vint, dos eren els polítics alemanys més qualificats per ocupar la presidència del govern: Gustav Stresemann, home de l’Est, dirigent de gran qualitat i defensor de la Realpolitik, i Konrad Adenauer, al qual va perjudicar, a més del fet que governava Colònia amb els socialistes, el fet de ser un ferm partidari d’Occident, tant que alguns compatriotes seus deien, fins i tot, que era un separatista renà que desitjava que Alemanya anés de costat amb les democràcies de l’Europa Occidental, a la recerca d’una pau duradora entre França i Alemanya mitjançant la creació d’una comunitat d’interessos econòmics. No era un separatista renà, sinó un federalista; però és cert que deia, privat com estava del sentit racial alemany, que “els alemanys són belgues amb megalomania” i que els prussians, els pitjors de tots, “són uns eslaus que han oblidat qui era el seu avi”. Per aquests motius, l’any 1926, Stresemann aconseguí dinamitar l’intent d’Adenauer de tirar endavant una coalició amb els socialistes, que tal vegada hauria pogut canviar el curs de la història, ja que, com els fets demostrarien més tard, Adenauer era un dels més sòlids i autoritzats estadistes democràtics del segle XX: un home capaç de barrejar amb depurada murrieria les demandes de la realitat més descarnada amb els principis més elevats i exigents.

No és estrany que tan aviat com pogué, després de la guerra, posés el fil a l’agulla de les seves aspiracions europeistes. El març del 1946 pronuncià un important discurs definint el que hauria de ser el nou Estat alemany: no havia de dominar les persones, havia de permetre als ciutadans desenvolupar tots els aspectes de la seva vida, l’ètica cristiana seria la base de la comunitat alemanya, l’Estat havia de ser federal, i era necessari concebre’l amb vista a la creació dels Estats Units d’Europa. El 14 de setembre del 1958, poques setmanes després que Charles de Gaulle tornés al poder, es va reunir a Colombey-les-Deux-Eglises amb Adenauer. Va ser –en paraules de De Gaulle– “la trobada històrica entre aquest vell francès i aquest alemany molt vell”. Es van trobar 40 vegades, fins que –el 1962– Adenauer es retirà. S’entengueren: deixaren bastit l’eix francoalemany.

Per què dic aquestes coses? He llegit que el partit d’Angela Merkel ha perdut les eleccions al seu land natal: Mecklenburg-Pomerània Occidental. Són aquelles mateixes terres de l’Alemanya de l’Est on Adenauer tirava la cortineta per no veure-les. I he pensat que, darrere la reticència alemanya a assumir el lideratge polític europeu a què l’obliga la seva hegemonia econòmica, hi ha quelcom més que raons econòmiques. Hi ha, tal vegada, una mancança de vibració europeista per part de l’actual direcció política alemanya. Ja ho deia un poeta anglès: “Si la raó és la brúixola, les passions són els vents.” I sembla que els vents d’Europa no bufen amb força per les terres d’Alemanya. Són terres romàntiques en les quals sempre batega la temptació del “nosaltres sols”: immersos en la “nostra terra”, en la “nostra història”… i en la “nostra economia”.- Juan-José López Burniol

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: Joaquim Coello. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: Joaquim Coello (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/447582.html

Massa poc, massa tard?

Les dades del creixement de l’economia, PIB, de la UE per al segon trimestre del 2011 ja són conegudes. Per a la UE és del 0,2%, per a França del 0 %, per a Alemanya del 0,1% i per a Espanya del 0,2%. En el primer trimestre aquestes xifres eren substancialment superiors: per a la UE el 0,8 %, per a França el 1%, per a Alemanya l’1,3 %. Estem a prop del creixement zero amb risc de deflació. Volem una demostració més palmària que el conjunt de les solucions i mesures fins ara promogudes han estat o bé errònies o bé insuficients o bé preses amb un retard excessiu?

Per als tres països amb un deute difícil de pagar, Grècia, Portugal i Irlanda, les taxes de creixement interanual del PIB són o negatives o nul·les… No sembla aventurat concloure que les possibilitats que puguin tornar el que deuen és remota. Hi ha tres alternatives. La primera, que es declarin insolvents i surtin de l’euro. La segona, que continuïn rebent injeccions temporals de nous fons, solució inviable perquè no hi ha prou diners per fer-ho: només per a Espanya i Itàlia això requeriria 2 bilions d’euros, més de quatre vegades el fons de rescat pactat pels països de la UE, que portaria les economies de França i Alemanya a una situació insostenible per manca de recursos. És a dir, la solució grega no pot ser universal. La tercera alternativa és emetre deute europeu amb la garantia de la UE i de tots els països que en formen part, és a dir, els famosos eurobons fins ara rebutjats pel Alemanya i França. Per a aquests dos països la primera alternativa és negativa: els seus bancs tenen part del deute i perdrien a més una part important del mercat on exporten. Les monedes dels països que sortissin de l’euro quedarien tan devaluades que aquells que volguessin exportar a partir de l’euro no ho podrien fer, perquè els seus productes serien massa cars. La segona és inviable financerament, com es deriva del volum de les reserves necessàries. Només és possible, per exclusió, la tercera. Caldrà acceptar el que s’ha negat encara que sempre ha estat la solució lògica? La reunió de Sarkozy i Merkel ja ha donat com a resultat que excloguin formalment com a hipòtesis la primera alternativa i la segona i que, pel que fa a la tercera, afirmin que ara no és el moment, la qual cosa vol dir que ho pot ser en un altre.

Això és una bona notícia perquè porta Europa a una solució lògica per pal·liar la crisi, encara que tard. L’emissió d’eurobons requereix prèviament una harmonització fiscal, perquè és només a través d’aquesta que es pot assignar el pes de l’emissió a cada un dels estats membres. Això implica negociació entre aquests i per tant requereix temps. Hi ha altres mesures preses a la cimera Merkel-Sarkozy, com la unificació de l’impost de societats a Alemanya i França, la utilització de mesures pressupostàries homogènies per a tots dos països, la creació d’un Consell Europeu Econòmic encara que massa extens i de funcions i prerrogatives indefinides, la creació d’un impost sobre transaccions financeres etc., que van en la bona direcció encara que la seva realització sigui lenta. Progressivament s’estendran a la resta de països de la Unió perquè el lideratge econòmic de França i Alemanya al si de la UE és ja inqüestionable.

Falta, però, una mesura essencial: la recerca del creixement com a primera prioritat, l’abandonament del dèficit com a objectiu innegociable i l’acceptació d’una inflació controlada però més alta que l’actual per fer possible el creixement i que tindria a més l’efecte de reduir el pes del deute. Això encara es nega rotundament. La proposta de fixació per llei del dèficit màxim que poden reflectir els pressupostos públics dels estats membres no sembla justificada. El dèficit és l’element bàsic per a la gestió financera i econòmica dels comptes públics. L’òptim és que sigui zero perquè iguala ingressos i despeses, però el dèficit en circumstàncies de crisi és útil per estimular l’economia. No s’entén que es vulgui renunciar al benefici d’aquesta palanca. El que sí que té lògica és que la seva fixació sigui coherent, que no idèntica, per a tots els estats de la UE si es vol que la política de conjunt es comporti sense tensions.

La dreta és òbviament partidària del dèficit zero en qualsevol circumstància, però aquesta decisió és incompatible amb una crisi tan profunda com la que vivim. Tampoc volen els conservadors que s’augmentin els impostos a les rendes de capital. L’argument perd força quan es constata, tal com afirma Warren Buffett, una de les primeres fortunes del món, que els tipus que graven les seves rendes són tan baixos que ell paga menys impostos, el 15% dels beneficis anuals, que els seus empleats que viuen del seu sou i paguen el 30 % de les seves rendes de treball. L’argument per oposar-se a aquesta mesura és que això reduirà l’activitat econòmica. Pot ser parcialment cert en el cas de rendes industrials lligades a cercles inversors llargs sotmesos a risc, però mai en el cas de rendes derivades de l’activitat financera, perquè són, com reconeix el mateix Warren Buffett, immediates i de curt termini, i per tant el fet que s’augmenti la imposició no desincentivarà la decisió de comprar o vendre, que és com es genera aquesta. És a dir, hi ha marge per a una política de contenció del dèficit simultània amb l’estímul de l’economia mitjançant l’increment d’impostos selectius als que més guanyen, però l’opinió contraria del lobby econòmic fa que els governs no la promoguin amb la força necessària perquè sigui efectiva.

La pregunta que es pot fer el ciutadà europeu és per què reiteradament s’adopten mesures sempre tard, per compensar situacions que ja són crítiques, i els governs no s’avancen amb polítiques que promoguin el creixement, el consum intern i l’ocupació com a primer i absolut objectiu. S’ha d’abandonar la prioritat que suposa la reducció del dèficit perquè no és suportable econòmicament i socialment el nivell d’atur que té ara Europa i l’atonia de l’economia a llarg termini.

És inevitable acceptar que els consensos a Europa són difícils i les polítiques de baix a dalt sempre són lentes i d’abast limitat. Per això els europeus haurem de pensar en algun moment que actuar com un tot amb interessos compartits és un benefici a curt i llarg termini tant per al estats membres com per a la UE. No som aquí encara però la present crisi pot fer possible arribar-hi abans que en una situació expansiva de l’economia.

Són les mesures que prenem insuficients o bé la transformació que suposen ens impedeix tornar enrere i ens situen definitivament en una integració econòmica i per tant política d’Europa, que tots necessitem si volem preservar el benestar de la nostra societat? Els propers tres anys seran decisius per saber-ho. La crisi que encara s’aprofundeix i està lluny d’estar superada ho demostrarà cruament.- Joaquim Coello

• New illustration for the El Punt Avui newspaper. Columnist: David Murillo Bonheví. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari El Punt Avui. Articulista: David Murillo Bonheví.
• Nueva ilustración para el diario El Punt Avui. Articulista: David Murillo Bonheví (Artículo en catalán)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/445663-les-coses-pel-seu-nom.html

Les coses pel seu nom

Llegeixo la notícia següent: El president de la Generalitat, Artur Mas, ha advertit que els pressupostos del 2012 seguiran la política d’austeritat dels d’enguany. Moltes alegries no hi haurà, ha subratllat el president. No és un caprici ni una frivolitat actuar d’aquesta manera, ha assegurat Mas. Ha destacat que fins ara Catalunya ha actuat com un nou-ric, i que la seva política d’estalvi, malgrat les protestes i la cridòria que ha rebut el Govern, té per objectiu salvar els esquemes bàsics de la societat catalana i l’estat del benestar.

El govern català té un mèrit indubtable en els temps que corren, que és dir les coses com són. Però, amb notícies com aquestes, com pot ser que guanyi la dreta? Per què no ens revoltem contra les retallades com pretenen els defensors de la seva petita parcel·la de seguretat, normalment a càrrec del pressupost públic? Intentem esbossar algunes idees per al debat:

UN. Les retallades s’accepten perquè no hi ha alternativa ideològica. Ideologia entesa en sentit ampli: com a grup d’idees compartides, acceptades com a veritables o factibles, que ofereixen un patró d’explicació per al món, ajuden a organitzar la informació; que aporten a la societat un conjunt de normes i valors i als partits unes pautes d’actuació política. L’alternativa dita progressista ja no existeix. Ancorada en consignes antigues, en frases fetes, aquesta ideologia alternativa ni es coneix ni sabem com precisar-la. Per dir-ho amb el llenguatge del FMI, a dia d’avui la diferència entre esquerra i dreta rau en on posar l’èmfasi de l’ajust, en la despesa o en l’ingrés, i en el pes del sector públic. Com ho demostra contínuament el govern espanyol, en l’actual crisi la retòrica pot ser d’esquerres, les polítiques acaben sent de dretes.

DOS. Perquè la gent percep que sota les retallades almenys hi ha una opció de futur. Migrat i amarg, però com a mínim possible. Les retallades impliquen posar la realitat (baixada d’ingressos públics, atur, manca de crèdit…) per davant dels ideals (feina per a tothom, un govern amb poder real, un estat del benestar intocable…). L’alternativa política, per a governs com el català que hagin de sortir al mercat a finançar-se, no existeix.

TRES. Perquè creiem que és millor confiar en els que coneixen els ressorts del sistema que no pas en els que els ignoren o menystenen. Dies enrere, a prop d’Alacant, uns amics em comentaven la perplexitat que els produïa sentir un home negre dir que votava la dreta perquè és l’única que crea ocupació. La realitat pot ser diferent, però la percepció social va per aquí. Un exemple d’incapacitat per comprendre el món en què vivim? La llei 15/2010 de lluita contra la morositat. La llei no pot corregir la dura realitat financera de les administracions i, en conseqüència, no s’aplica. Com bé saben els qui encara esperen els ajuts de la llei de la dependència, una llei inaplicable és molt pitjor que l’absència de llei.

QUATRE. Perquè ja és evident que un estat del benestar basat només en increments de despesa no va enlloc. Una portada del The Economist mostrava el futur amb un nadó gatejant amb una enorme bola de presoner, amb la paraula deute dins seu, lligada al turmell. En economia diem que la seguretat té un cost i la seguretat absoluta té un cost absolut. Apliquin el discurs a la sanitat, als ajuts socials, etc. La sostenibilitat econòmica del sistema ha estat un requisit malauradament oblidat, sobretot, per part dels governs d’esquerres.

CINC. Perquè s’ha capgirat el discurs de la reforma. Des de Catalunya costa d’entendre, però avui en dia, a Espanya, l’esquerra personifica la cultura de la subvenció, l’estatu quo, el conformisme i el conservadorisme. Dreta és renovació. La lògica de la racionalització de l’Estat com a destí d’una nova política per a temps d’austeritat, tristament, no sembla apel·lar l’esquerra. La imatge que s’estén és que l’única reforma possible a què aquesta pot aspirar és a incrementar drets.

I SIS. Perquè hi ha un greu problema de confiança cap a la classe política, un problema de credibilitat que ateny principalment els defensors del discurs que toca. Captius de la correcció política, l’esquerra acostuma a penalitzar la sinceritat. Recordem l’afer del conseller Mena i la polèmica al voltant de la predisposició al treball de molts aturats. Sap l’esquerra que a la tan admirada Dinamarca no hi ha prestació d’atur sense recerca activa de feina? Unes cites del 2009 cap aquí: tenim el sistema bancari més sòlid de la UE, l’habitatge no està sobrevalorat, Catalunya té el millor sistema de finançament de la història, si esperen que aquest govern faci retallades socials s’equivoquen, la recuperació ja ha començat, el sector immobiliari ja ha sortit del pou… Cal seguir?

Per acabar. Els historiadors de l’economia –no els confonguem amb els economistes– ho tenen clar: les crisis financeres, de deute, van per llarg. Fins que no es digereixi la bombolla de deute, privat i públic, no començarem a superar la crisi. Mentrestant dos són els elements centrals que haurien d’alinear tota la classe política catalana si volem superar la crisi: la política d’ajust a la nova realitat pressupostària i aconseguir la sobirania fiscal o en el seu defecte la política. No hi ha més vies. En tot això el país hauria de fer com la Gran Bretanya retratada per Churchill a les seves memòries: “Quan es presenta al poble una gran causa, aquest govern i els britànics són capaços de realitzar tota mena d’actes inesperats”. Li deia a Ribbentrop l’any 1937. El 1945 guanyava la guerra.- David Murillo Bonvehí