• New illustration for the Nació Digital newspaper.
  
• Nova il·lustració per al diari Nació Digital.
• Nueva ilustración para el diario Nació Digital.

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Enric Roca i Casas. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Enric Roca i Casas .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Enric Roca i Casas. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/197090.html

L’escola segons el TC

En els darrers dies hem tingut l’oportunitat de llegir la sentència completa que el Tribunal Constitucional (STC) ha emès en referència al recurs d’inconstitucionalitat sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També hem pogut examinar l’informe jurídic que un equip d’experts ha fet públic sobre la STC. Arran de la lectura d’aquests documents suggerim algunes reflexions que es relacionen amb el sistema educatiu català.

En primer lloc, l’aspecte que generava més preocupació a la comunitat educativa era si el nostre model lingüístic, que ens ha permès evitar la creació de dues comunitats escolars per raons de llengua, es veuria ara afectat. Segons l’informe dels experts sobre la STC, i vista la sentència, s’afirma que: “no existeix el dret que els fills rebin l’educació només en una de les llengües cooficials, a elecció dels interessats. Correspon als poders públics, d’acord amb la distribució competencial, determinar la presència de les llengües oficials en el sistema educatiu”. I també: “El català pot ser el centre de gravetat del sistema educatiu a Catalunya, sense que això signifiqui l’exclusió del castellà com llengua d’ensenyament”. Per tant, la vigència del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya restarà garantit mentre els poders públics catalans així ho determinin. També cal constatar que la STC ha deixat íntegre l’article 35.3 de l’Estatut que diu: “els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual” i que és la mateixa idea que recull l’article 11.3 de la Llei d’Educació de Catalunya. Els centres, doncs, no podran optar per una organització que tingui com a base la llengua habitual del seu alumnat.

En segon lloc, pel que fa a l’àmbit competencial, cal distingir el que la STC ha manifestat en referència a les denominades competències compartides i a les considerades exclusives que figuren a l’Estatut de Catalunya. Pel que fa a les competències compartides, la STC ha declarat inconstitucional la referència a les bases de les lleis que dicti l’Estat “com a principis o mínim comú normatiu”. Segons l’informe jurídic dels experts, “es preveia que, pel que fa al seu contingut, les bases estatals serien principis o mínims comuns normatius i, pel que fa a la seva «forma», (…) s’interpretaven com que l’Estat establiria una normes de caràcter bàsic deixant el desenvolupament en la competència de la Generalitat”. Però la realitat és que, tal com citen els experts: “Les bases de l’Estat podran tenir l’abast i el detall que es requereixi en cada cas”. Així, per exemple, aquelles competències que assenyala l’article 131.3 de l’Estatut (la programació de l’ensenyament; l’avaluació general del sistema educatiu; l’establiment dels plans d’estudi, incloent-hi l’ordenació curricular; el règim de sosteniment amb fons públics dels centres, etc.) podrien veure’s afectades si l’Estat decideix no limitar-se a legislar unes bases de mínims sinó fer-ho amb un abast molt més ampli tot i lesionar l’esperit de l’Estatut. Davant d’això l’única opció que resta, a judici dels experts, és “el compromís polític i l’autocontrol de l’Estat”.

Pel que fa a les competències exclusives, l’informe manifesta que la STC ha interpretat que “quan l’Estatut qualifica aquestes competències com a exclusives està emprant aquesta qualificació «de manera impròpia» i no impedeix que sobre dites competències operin les competències estatals”. Per tant, aspectes regulats en els articles 131.1 i 131.2 de l’Estatut (els òrgans de participació en el sistema educatiu; l’organització i el règim dels centres públics; la inspecció; les beques; la formació permanent; els serveis educatius, etc.) estaran sotmesos en darrer terme, segons el parer dels experts, a “l’única via (…) de l’autolimitació de les institucions de l’Estat”.

Davant d’aquesta situació caldrà, sens dubte, que tant l’administració educativa com el govern dels centres i cadascun dels mestres i professors de Catalunya continuïn exercint la responsabilitat de garantir que el sistema educatiu català no faci cap pas enrere en relació amb tot allò aconseguit després de trenta anys d’autogovern.-  Enric Roca i Casas

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Xavier Roig. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Xavier Roig .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Xavier Roig. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/195466.html

Pla B: treballar

Les condicions per estructurar Espanya com a estat modern eren tan senzilles com impossibles: reconèixer que, a més de la nació d’arrel castellana, n’hi ha tres més. Però només tres: la catalana, la basca i la gallega. Cadascuna (per què no?) amb els seus privilegis. Potser la Constitució hauria pogut evolucionar en base a la famosa referència a les nacionalitats, però la voluntat del PSOE de fer que Andalusia fos considerada, també, nacionalitat ho va tirar tot per terra –convindria no tenir tanta amnèsia–. Amb quatre nacions es poden acceptar i gestionar moltes diferències (vegin, si no, el Regne Unit). Amb disset, el fet esdevé impossible. Pura lògica.

Per altra banda, al llarg d’aquests trenta anys ha aparegut un fenomen nou. Catalunya tenia un pacte tàcit amb Espanya: nosaltres suportàvem un determinat dèficit fiscal i el govern espanyol ens garantia el proteccionisme –les manufactures catalanes no patien la competència dels productes estrangers–. Amb la incorporació al mercat únic europeu (que vol dir que un bavarès pot vendre els seus productes a Extremadura amb la mateixa facilitat que ho fa un català), l’enorme dèficit fiscal català no té avui cap mena de justificació. Vull tornar a fer memòria: va ser el PSOE el que va establir aquesta repartidora de diners catalans cap als feus socialistes d’Andalusia i Extremadura.

Per tant, haver arribat a l’atzucac on som és mèrit d’un determinat esforç. El PP no ens estima. Això ja ho sabem. Ara només queda que aprenguem que el PSOE porta molts anys treballant contra Catalunya de manera tan discreta com eficaç. Molts catalans, ara indignats, haurien de llegir la història recent, començar a lligar caps, i actuar en conseqüència.

Pla B per a després de la retallada de l’Estatut? Treballar eficaçment. Fer el que convingui políticament –els partits que presentin les seves propostes–. Però, sobretot, nosaltres hem d’evitar que Catalunya continuï en declivi com ho ha fet els darrers trenta anys. A Espanya saben molt bé que una Catalunya pobra no pot subsistir, i l’estratègia ha consistit, consisteix encara, a empobrir-nos. Però no només materialment, sinó canviant el nostre comportament. Catalunya ha espanyolitzat els seus hàbits socials, laborals i productius. El nostre tarannà s’ha desenquadernat.

No sé qui guanyarà les properes eleccions, però el govern que es formi té un repte molt més difícil que el simple fet d’aconseguir més poder per a Catalunya. Ha de tornar el nervi a la nació. Fer-nos veure que cal apreciar l’excel·lència. Que la cultura productiva és millor que l’especulativa. Que el mercantilisme és al cor de la nostra història. Explicar a la gent que, molt abans de fer la llista de drets, primer ha de fer la llista de deures. Cal impregnar la societat catalana de la cultura de l’esforç, que ha perdut. Perquè ni els poders públics, ni els sindicats, ni les patronals ens trauran de l’empobriment que arrosseguem.

Hem de tornar a l’individualisme enraonat i a la necessària meritocràcia. I allunyar-nos d’aquest populisme col·lectiu que tant agrada als hispans que no persegueix cap altra cosa que diluir-nos.-  Xavier Roig

• New comic for”El còmic de la premsa comarcal” magazine, issue #84 (July 2010)
  
• Nou còmic per a la revista “El còmic de la premsa comarcal”, núm. 84 (Juliol 2010)
• Nuevo cómic para la revista “El còmic de la premsa comarcal”, núm. 84 (Julio 2010)

• New illustration for the Nació Digital newspaper.
  
• Nova il·lustració per al diari Nació Digital.
• Nueva ilustración para el diario Nació Digital.

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Jordi Creus. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Jordi Creus .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Jordi Creus. (Artículo en catalán)

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/185335.html

Espanyols i… franquistes

Mayor Oreja ha dit amb un crit allò que molts polítics espanyols de diferents colors opinen amb la boca petita. L’excandidat a lehendakari, flagell de tots aquells que s’atreveixen a qüestionar la sagrada unitat de la (seva) pàtria, ha tornat a vincular la voluntat pacífica i democràtica de les consultes populars sobre la independència de Catalunya amb la lluita armada. Res de nou, Mayor i tants altres –entre els quals l’avui heroi de la progressia Baltasar Garzón, censor i botxí de mitjans de comunicació, de partits polítics i d’entitats de foment de la cultura basca– ja fa temps que es van doctorar en un axioma que diu que tenir objectius finals similars és el mateix que compartir els mitjans per arribar-hi. És a dir, ETA vol la independència d’Euskal Herria i els promotors de les consultes volen la dels Països Catalans? Doncs fot-li castanya i posa la caverna mediàtica a dir que tots són iguals, perquè uns i altres el que volen és subvertir l’ordre i trencar Espanya.

En aquest joc, però, no hauríem de permetre que ens donessin gat per llebre. O en tot cas, s’hauria de poder aplicar aquesta trampa també en sentit invers. Això ens permetria afirmar sense posar-nos vermells –com Mayor Oreja– que la immensa majoria de la classe política i judicial espanyola és franquista. I per què? Doncs perquè tots ells coincideixen ideològicament amb el que va ser un dels principals objectius de la dictadura: la defensa de la unitat d’Espanya. Des d’Aznar i Rajoy a Felipe González i Zapatero; des dels sectors més conservadors del Tribunal Constitucional als sectors menys conservadors del Tribunal Suprem, tots plegats podrien ser titllats de franquistes. Perquè no em negaran que, per damunt dels conceptes d’esquerra i dreta, allò que més destaca de determinats personatges dels dos principals partits de l’Estat –i de la judicatura– és, precisament, el seu nacionalisme espanyol.

Un nacionalisme espanyol que s’ha atipat de proclamar als quatre vents les maldats del catalanisme. Segons ells, fer un nou Estatut era perdre el temps, ja que aquest no és un dels problemes reals de la gent. Com tampoc no ho és ni la defensa de la llengua catalana, ni la igualtat per llei del cinema en el nostre idioma, ni tampoc el foment de Catalunya a l’exterior. No, aquestes no són les preocupacions de la ciutadania –ens diuen– i menys en temps de crisi! I quins són, doncs, aquests problemes reals? La resposta la podem trobar en l’actuació de l’equip PSOE-PP que governa avui al País Basc. Segons el duet López-Basagoiti, els principals reptes que hi havia en el seu territori eren tres. Tres problemes reals que no permetien dormir a bona part de la seva població a causa de la maldat intrínseca que s’amagava rere cada un d’ells.

El primer problema real era el mapa del temps –amb tots els territoris d’Euskal Herria– que es mostrava a Euskal Telebista, la televisió pública. El segon, aquest mateix concepte, el d’Euskal Herria, que sortia en el currículum escolar basc. I el tercer, però no menor, que la paraula Espanya no aparegués a la indumentària de l’equip ciclista Euskaltel-Euskadi, subvencionat pel govern de Vitòria. Sortosament, aquest govern, inspirat, entre d’altres, pel mencionat Mayor Oreja, força paralitzat en diversos dels seus àmbits d’actuació, ha estat diligent a solucionar aquests problemes reals i possibilitar que el conjunt dels bascos, ara sí, ja puguin dormir tranquils. Bona nit!.-  Jordi Creus

• New comic for”El còmic de la premsa comarcal” magazine, issue #83 (June 2010)
  
• Nou còmic per a la revista “El còmic de la premsa comarcal”, núm. 83 (Juny 2010)
• Nuevo cómic para la revista “El còmic de la premsa comarcal”, núm. 83 (Junio 2010)

• New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Àngels Guiteras i Mestres. (Article in catalan).
• Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Àngels Guiteras i Mestres .
• Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Àngels Guiteras i Mestres. (Artículo en catalán)

http://paper.avui.cat/article/dialeg/192989/crisi/economica/valors.html

Crisi econòmica i de valors

Ahir vam viure un dia de vagues i de manifestacions massives, que fa molts anys que no veiem al nostre país. Les mesures improvisades pel govern central durant les darreres setmanes per reduir el dèficit públic ens han posat de nou davant d’una realitat que vam conèixer, també d’un dia per l’altre, ara fa ja més d’un any i mig. Quan tots ens pensàvem que vivíem en una societat en què s’havien desterrat les crisis i que podíem avançar en l’Estat de benestar, amb un atur baix i el consum com a principal bandera, ens vam trobar de cop amb una crisi que mesos abans el govern espanyol havia negat.

DE LA MATEIXA MANERA, i amb el mateix estil, ens arriben les mesures i les retallades. S’ha esperat també fins a l’últim moment, amb un dèficit al voltant del 12% del PIB i amb la Unió Europea i el mateix Barack Obama exigint accions contundents.

LES POLÍTIQUES SOCIALS, tal com diu el govern català, no poden formar part d’aquestes mesures. El pla d’austeritat del govern espanyol per reduir el dèficit demana esforços en la línia equivocada. A més, no només no promourà el creixement econòmic i de l’ocupació, sinó que també generarà un malestar generalitzat que fomentarà la fractura social i el desànim entre la població.

AQUEST DÈFICIT PÚBLIC que ara cal reduir no l’han provocat les prestacions socials, sinó els crèdits que els governs europeus, i també l’espanyol, han donat als bancs i entitats financeres. Es calcula que els ajuts en forma de crèdits al sistema bancari -amb diners de tots- equivalen al 29% del PIB.

ENS TROBEM DAVANT D’UNA CRISI econòmica internacional de dimensions desconegudes, causada principalment per una gestió fraudulenta del món financer i, en el cas espanyol, per una economia basada en el totxo i fomentada pels poders públics. Els especuladors han creat una riquesa virtual fent-nos creure que érem rics, per tal que tots plegats ens endeutéssim sense fi i que els seus beneficis no paressin de créixer. Van anar inflant un gran globus de colors que feia bonic i que ha petat, que ha desaparegut. Venedors de globus, venedors de falses il·lusions. Els bancs continuen tenint beneficis i esperen impacients un nou moment per tornar a vendre globus i tornar a guanyar més i més diners.

ELLS ES VAN ENRIQUINT mentre a la resta, els que estan a l’atur, els que han de tancar el seu negoci, els que malden per arribar a final de mes, se’ls demanen tots els esforços. És clar que cal assumir sacrificis, però no tothom igual. Hi ha sectors amb grans beneficis i directius amb retribucions milionàries que no són precisament per on han començat les mesures.

NO ES PODEN RETALLAR els drets socials. No és coherent, no és valent, no és eficaç i és contraproduent perquè pot agreujar la crisi econòmica i portar-nos a una crisi social que fracturi més la societat i incrementi l’exclusió social. I sobretot no és just que les persones vulnerables financin les especulacions financeres d’un grapat d’espavilats.

SORTIR DE LA CRISI ECONÒMICA no serà possible si no solucionem la crisi de valors que ens hi ha portat. Uns valors que situen el lucre al centre de tot, en lloc de posar-hi les persones. Uns valors basats en falses necessitats i en un consumisme exagerat que crea frustració, insatisfacció, profund malestar i que ens fa creure que com més oci, més diversió i menys esforç, més a prop s’està del paradís.

NOMÉS CANVIANT AQUESTS VALORS pels de la humilitat, la solidaritat, la responsabilitat i l’esforç podrem sortir de la crisi econòmica i construir un Estat de benestar viable. No es tracta d’actituds que ens siguin estranyes, ans al contrari. Són valors que han estat sempre intensament arrelats al nostre país. Les generacions precedents ens han donat lliçons de sacrifici, orgull, capacitat de treball i de sortir endavant fins i tot en les situacions més complicades. La societat civil catalana és un bon exemple.-  Àngels Guiteras i Mestres / Presidenta de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya