El moviment dels indignats pot haver estat més o menys exitós que ara fa un any. Si ho miréssim des del punt de vista de la situació que viu el món avui, els acampats i manifestants haurien pogut ser molt més nombrosos arreu del món. Per la raó, molt poderosa, que tot està pitjor que l’any passat. No només a Catalunya sinó a tot Europa i pràcticament al món sencer. El missatge que ha retornat en aquest primer aniversari del 15-M és que la indignació és una teràpia adequada per mostrar la frustració que centenars de milers de persones viuen enmig de pors, carències, inseguretat i incertesa. Ni els polítics, ni els financers, ni tampoc els mitjans de comunicació hem encertat a fer un diagnòstic sobre el que ens passa, el perquè i quines poden ser les sortides.

Quan Stéphane Hessel va escriure en un petit llibre, Indignez-vous, que pagava la pena indignar-se perquè el món no anava bé, la reacció europea fou molt ràpida i extensa. Va arribar fins a tot a Manhattan agafant el nom d’Occupy Wall Street. La tesi central de Hessel és que el món està governat per un poder financer que ho controla tot.

Hessel és un home vell, ara té 95 anys, que va néixer a Alemanya i es va fer de nacionalitat francesa el 1939. Va militar a la Resistència, fou detingut i ingressat en un camp de concentració, va ser uns dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans i també fou ambaixador a les Nacions Unides representant França. Un home sol pot promoure un moviment de dissidència si el que diu té sentit. El mateix es podria dir de Chen Guang-cheng, un xinès cec, autodidacte, advocat, que amb les seves denúncies de les autoritats de Pequín, uns quants anys a la presó i una fugida clandestina a l’ambaixada americana, ha posat nerviós l’aparell polític d’un país de 1.300 milions d’habitants i també ha fet trontollar les relacions diplomàtiques entre Xina i els Estats Units.

dissabte i diumenge vaig transitar per la plaça Catalunya i, possiblement, hi havia menys gent que el 2011. Però els missatges penjats en fils que unien dos arbres, a les vores, al davant de les tendes de campanya, a les casetes i a la gespa eren aproximadament els mateixos que ara fa un any. Ah!, i una qüestió molt important. La majoria eren joves però Déu n’hi do de les dones i homes de mitjana edat i també de persones que havien passat a la jubilació administrativa. Es podrien resumir en crítics als polítics que no han sabut donar resposta a les penúries de la societat en temps de crisi molt forta. En comptes de buscar solucions pensant en les persones angoixades i temoroses, s’han dedicat a aplicar radicalment mesures que retallen drets i escanyen els més fràgils, els aturats i els que no han tingut el privilegi de rebre una educació superior. Les crítiques més severes estaven adreçades als bancs i als banquers. No és una casualitat que ahir mateix els principals actes del que se suposa que serà el final de les concentracions d’enguany s’hagin concentrat davant d’institucions financeres.

Els indignats del 15-M han aconseguit si més no traslladar un missatge a la societat sobre les injustícies que han portat a la crisi i, encara més, sobre les desigualtats que la crisi està creant en la nova societat que sovint comparo amb l’evolució darwiniana. Fins ara almenys, la violència ha estat mínima o, dit altrament, no ha depassat la que es produeix en concentracions per celebrar esdeveniments esportius, culturals o cívics. En les dues passejades pel lloc dels fets he pogut veure gent que enraonava, que escrivia, que intentava convèncer els que fèiem un recorregut de caire turístic o informatiu.

Les crítiques al sistema financer són sense matisos, a l’engròs, posant de relleu com les finances determinen les decisions polítiques. Ho diuen els indignats però es veu diàriament en l’actualitat política de tots els països occidentals. La política ha estat trepitjada per les finances i l’economia. El que pugui decidir un alcalde ha d’estar revisat i aprovat per la Diputació o Comunitat Autònoma, que ha de retre comptes al govern de l’Estat, que tampoc no és sobirà perquè depèn del vistiplau de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional. Cap d’aquestes tres importants institucions no ha de respondre davant ningú i per tant la seva legitimitat democràtica és qüestionable.

L’eficàcia del missatge del moviment del 15-M és més alta si es transmet amb racionalitat i contundència però sense crits ni soroll ni tampoc violència. Les esquerdes del sistema capitalista són grosses i es veuen. El que fan els indignats és assenyalar-les i seria una equivocació que en veure un dit que assenyala la Lluna, ens fixéssim més en el dit que en la Lluna. Una societat lliure ha de trobar solucions als problemes que més angoixen als ciutadans. El problema és que la solució no és només votar cada quatre o cinc anys per tal de reafirmar o fer fora els governs de torn. La qüestió és que les coses no han canviat gaire a Espanya malgrat una majoria absoluta del Partit Popular. Ja veurem el que passa a França amb la presidència de François Hollande, que ahir va visitar Berlín, unes hores després de prendre possessió com a successor de Nicolas Sarkozy. Aquest nou tàndem del poder polític europeu podrà prendre les decisions que cregui oportunes. Però ja es veu que el concepte d’austeritat extrema de Merkel no es correspon amb les promeses fetes pel president francès, que vol una entesa amb més països europeus per tal de fomentar també l’estímul i la creativitat.

El buit creat per la política i els polítics en mirar cap a un altre costat mentre els mercats actuaven sense fre i els financers s’allunyaven de qualsevol regulació, ha estat omplert per un moviment que n’està una mica fart del mal govern davant del poder dels mercaders locals, nacionals i transnacionals.- Lluís Foix

El resultat de la primera volta de las eleccions franceses pot ser el primer senyal que la política econòmica de la UE canviarà. Si Hollande surt elegit president de Franca a la segona volta la política d’austeritat financera europea començarà a modificar-se i si la CDU de Àngela Merkel es veu obligada, desprès de les properes eleccions legislatives, a fer una coalició amb els socialistes i no amb els lliberals com fins ara, aquesta es consolidarà, però res és segur. Mantenir una moneda com l’euro amb legislacions laborals, financeres i fiscals dels estats membres diferents i amb nivells de desenvolupament i ritme econòmic molt diversos en què l’endeutament es fa a nivell local i no global del mercat comú i compartit, fa incerta la convergència perquè si no s’arriba a la reducció del dèficit públic en certs estats a la velocitat demandada per la Unió, quina és la solució? Si uns estats membres, Alemanya, Holanda, Àustria, etc., estableixen una convergència ràpida al dèficit zero i els altres, Espanya, Portugal, Itàlia, etc., no poden aconseguir-ho perquè la reducció es fa però té com a conseqüència inevitable la restricció del consum i en general de l’activitat econòmica i per tant fa inassolible l’objectiu, sempre condicionat per dos factors, el que s’ingressa i el que es gasta, es demostraria per la via dels resultats que la solució adoptada és impossible d’assolir i per tant inútil.

L’ incompliment dels objectius de dèficit té dues conseqüències. Que els Estats membres que la impulsen, esperin i donin més marge temporal per aconseguir-ho, i que els Estats membres que s’esforcen per aconseguir l’objectiu vulguin seguir-ho intentant malgrat la tensió social i l’esforç econòmic que això suposa i la llunyania de la convergència. Cap de les dues coses és segura. La primera, perquè la raó per a l’espera dels que tenen pressa, dels que tenen les seves economies ordenades, és mantenir l’accés als mercats dels estats en dificultat i això ara no és segur perquè la pressió feta per reduir el dèficit ha portat aquests mercats a restringit el consum i això no ha estat en absolut una raó per alleugerir i flexibilitzar la seva petició. Es diria que ja ho tenen descomptat. La segona, perquè si els estats en dificultat tenen la percepció que l’esforç pot ser inútil no faran el que és necessari per aconseguir-ho o per aproximar-s’hi. Per tant, s’ha de considerar que existeix una possibilitat que la convergència arribi massa tard en la visió d’alguns estats de l’Unió i per tant s’han de considerar quines són les alternatives a aquesta situació.

La sortida de l’euro no serà mai una bona solució però pot ser una solució menys dolenta que anys de deflació i manca de creixement. Sempre que es negocia s’han de tenir alternatives i és cert que una sortida del euro permetria una devaluació monetària, la qual cosa rellançaria l’exportació, atrauria inversió, crearia inflació però en definitiva rellançaria l’economia. De la mateixa manera que la sortida del patró or va permetre tornar al creixement al anys trenta, ara això podria tornar a passar en relació amb l’euro. Aquesta és una possibilitat remota que s’ha de considerar; no posar encara en practica, però no oblidar. El manteniment de la situació actual durant molts anys és insostenible; a curt termini és difícil però possible aguantar-la, però només si la seva durada és curta. Hem de procurar desplegar les polítiques necessàries per sortir de la situació present i tenir en compte altres alternatives si aquestes esdevenen excessivament doloroses per a la població. Arribats a certs nivells de manca d’ocupació, l’estabilitat i la pau social es poden posar en risc perquè començarem a tenir una part de la població exclosa del sistema. No es pot arribar fins a aquest extrem.

En l’àmbit del que es pot fer ara hi ha iniciatives i polítiques que no condicionen el futur, és a dir, continuar o no dintre de l’euro, i que produiran una dinamització de la nostra economia. Són aquestes les que s’han de mobilitzar en paral·lel a la política de rigor pressupostari que és inevitable i demanada amb fermesa per els nostres socis comunitaris. Sanejar ràpidament el sistema bancari. Recapitalitzar els bancs amb la contribució directa del seus accionistes i sota la direcció dels seus directius i separar de la gestió aquells que han estat a l’origen del problema. Mobilitzar programes per a la millora de la productivitat de les empreses tant pel que fa a la recerca com al finançament de circulant, inversions i exportació; l’exportació és l’eina bàsica del creixement, en especial quan el consum intern defalleix per la situació deflacionària de la nostra economia.

S’han de mobilitzar estímuls a la inversió reduint la carrega fiscal d’aquelles que portin al increment de les vendes i la producció tant de productes com de serveis de les empreses. S’han de dotar fons de limitat volum individual per finançar nous projectes. És aquest el moment en què més abunden emprenedors i persones amb idees que començarien un nou projecte si disposessin de fons per fer-ho. S’ha d’estabilitzar el mercat de l’habitatge a traves del lloguer. Hi ha necessitat de nou habitatge però la compra és difícil per l’enfonsament del crèdit hipotecari. L’ajut públic aquí mai serà suficient. Reduir l’estoc immobiliari i que aquesta situació de manca de demanda per a la compra duri poc és una mesura essencial perquè permetrà recuperar, encara que no amb el volum anterior a la crisi, una activitat intensiva en mà d’obra.

Són aquestes algunes mesures que proposen economistes de relleu com Anton Costas i ja fa molt el premi Nobel d’Economia Paul Krugman. Hem de pensar que hi ha alternatives a la política econòmica europea actual i que arribaran indefectiblement perquè l’actual augmenta i no disminueix els problemes. Es tractaria ara de començar a caminar en la bona direcció en el marc, certament estret, en què podem fer-ho, de reduir el temps perdut i de preparar-nos per a un futur que serà millor que el present. El que no es pot fer mai és lamentar-se dels problemes, patir-los i no fer prou per solucionar-los. El simple fet de treballar en la bona direcció encara que sigui amb resultats escassos ja suposa una dinàmica que almenys en part ajuda les persones, cosa que és subjectiva, i els fets i situacions, cosa que és objectiva.- Joaquim Coello Brufau

Manhattan i Barcelona tenen la mateixa població, 1,6 milions d’habitants. Manhattan té una superfície de 59 km i Barcelona de 98. La densitat d’habitants per quilòmetre quadrat és a Barcelona de 16.000, i més alta a Manhattan. Totes dues ciutats estan dintre àrees metropolitanes extenses, de 4,6 milions d’habitants a Barcelona –l’Hospitalet, Cornellà, Badalona…– i de 8,7 milions d’habitants a Manhattan –Bronx, Brooklyn, Queens.

El creixement del trànsit aeri mundial en els últims deu anys ha estat d’un 5 % anual fins i tot tenint en compte els anys de crisi a Europa i als EUA, 2009-2011, en què el trànsit s’ha ralentit en aquestes regions. De 1.849 milions de passatgers al 2003 s’ha passat a transportar 2.948 milions previstos al 2012. Les vendes i per tant els ingressos de les línies aèries s’han mogut de manera paral·lela de 322 BU$ a 618 BU$ amb un creixement anual del 8%, cosa que porta a la conclusió que en moneda corrent el transport aeri s’ha encarit un 3% cada any en línia amb la inflació.

El preu del barril del petroli de referència, Brendt, ha passat en aquest període de 29 US a 99 US, és a dir, ha augmentat de mitjana un 15% a l’any si no es tenen en compte les fluctuacions a curt termini. El combustible, que era al 2003 només el 14% del cost d’explotació, ha passat a ser al 2012 el 33%. És practicament la despesa més important.

El benefici net de les línies aèries està al voltant del 0% respecte de les vendes en els últims deu anys, variant entre el +2% i el -2% depenent de les regions; guanyen lleument les línies aèries asiàtiques, perden les europees i americanes. Els beneficis acumulats, és a dir, la suma dels beneficis i pèrdues experimentades per totes les línies aèries del món en aquests darrers nou anys, ha estat de -2 BU$. De 1999 al 2003 aquests van ser -4 BU$. En els últims quinze anys les línies aèries han perdut -6 BU$ o el -1% de les vendes acumulades del període.

Les línies aèries, tant a Europa com als EUA, estan subsidiades pels governs. Els ajuts rebuts a fons perdut per Air Lingus, Air France, Air Itàlia, British Airways, Iberia, Luftansa, Olympic, Quantas i TAP han suposat de 1990 a 2008 14 BU$. En aquest mateix període línies tan diverses com Air Canadà, Air Newzealand, Asiana, Brussels Airlines, Croatia Airlines, SAS o SWISS, han rebut subsidis per valor de 4 BU$. És a dir, els subsidis a l’explotació són una constant del negoci perquè també passa amb les línies aèries asiàtiques i del mitjà Orient, però en aquest cas les economies poc transparents d’aquests països les fan inidentificables i desconegudes.

Als EUA el sector es va liberalitzar al 1978 i des de llavors han fet fallida 162 línies aèries malgrat els subsidis que el sector ha rebut, tant federals com locals i estatals. Des de l’any 2000 els ajuts federals directes han estat de 7 BU$. És més difícil conèixer quins han estat els subsidis dels estats, però nomes a l’estat de Califòrnia han superat els 9 BU$ en el mateix període. Aquestes ajudes han estat a l’explotació 4,6 BU$, suport de garanties bancàries 1,7 BU$, ajudes a assegurances 0,4 BU$ i pensions d’empleats, 3 BU$. Les ajudes estatals a Califòrnia s’han canalitzat a través de la reducció directa d’impostos sobre les vendes o exempcions de taxes sobre el combustible. En qualsevol cas han alleugerit directament el compte de pèrdues i guanys i el balanç de les companyies de transport aeri en aquest darrer cas per les contribucions directes de l’Estat als fons de pensions dels empleats.

És significatiu contrastar les ajudes de l’estat de Califòrnia a les línies aèries amb el beneficis que aquest trànsit genera per a l’economia. Per exemple, els beneficis per al territori que el trànsit aeri va suposar només al 2005, en què hi va haver 180 milions de passatgers, es calculen en 15 BU$. És a dir, la despesa pública feta en suport a les línies aèries, de mitjana 1 BU$ a l’any en els últims nou anys, ha generat un ingrés econòmic que és quinze vegades superior a aquella. La pressió de preus del transport aeri i l’increment de les despeses de combustible, han portat els salaris de les línies aèries dels EUA a la baixa de manera significativa. Avui els salaris del personal auxiliar estan al voltant de 10 U$/hora i això ha implicat que la majoria sigui d’origen llatí, el 65%, o de color, el 21%, per només un 3% de personal d’origen anglosaxó.

Les companyies de baix cost són parcialment una excepció perquè generen beneficis però part d’aquests, 30% en el cas de Ryanair, provenen dels governs locals i ajuntaments que paguen subsidis per al manteniment de vols domèstics, no fan vols en connexió a través de hubs, ni vols transcontinentals, i tenen poca penetració en el sector de passatgers de negocis.

Aquesta és la regla d’or del transport aeri arreu i és aquesta la raó per la qual els estats subsidien un sector permanent en pèrdues en un mercat progressivament més dur per la major competència, l’encariment del preu del petroli i, en certes rutes, l’excés d’oferta.

La recent desaparició de Spanair ha generat dos comentaris reiteradament repetits en els mitjans: la companyia no tenia beneficis perquè estava mal gestionada, els empresaris que la varen impulsar i hi varen invertir pensaven fer beneficis que no s’han produït. Els fets, és a dir, la situació estable i permanent del sector, que no les opinions, desmenteixen en gran manera aquestes afirmacions.

L’experiència de Spanair és clara. Es pot tenir una línia pròpia que faci connexions transcontinentals des de Barcelona. Això requereix el compliment de dues condicions: que es compti amb un capital públic/privat d’uns 500 M€ i que el govern estigui a llarg termini compromès a ajudar la companyia en els moments de crisis cícliques de l’economia per mantenir un servei que sempre serà útil per al territori per l’ingrés econòmic que genera però que pot ser deficitari per a la línia aèria. Fer-ho de vell nou és probablement més fàcil que a través de la transformació d’una companyia existent, perquè no es tenen costos de transformació, els nivells de sous i despeses no són alts perquè no vénen del passat i s’eviten ineficiències que per competir ara, necessiten eliminar-se si es parteix d’una línia existent. Per tant, res essencial no s’ha perdut, es pot tornar a intentar perquè certament és aquest un projecte de país, la qüestió és saber si a llarg termini –ara la crisi ho fa especialment difícil– hi ha la voluntat social i la determinació política per fer un projecte important per al desenvolupament i la consolidació de l’economia catalana. Fracassar té un únic avantatge: s’aprèn per al futur, i si l’experiència s’aprofita i s’estructura es pot tenir èxit on abans no se n’ha tingut.- Joaquim Coello Brufau

En tota ideologia transcendent, és a dir religiosa, o racional, fruit del pensament que no del sentiment, hi ha sempre una veritat que resulta indiscutible. En el primer cas perquè ha estat revelada, transmesa per Déu a l’home, i per tant resulta incontestable si no es vol trair la fe, és a dir l’essència mateixa de la religió. En ideologies racionalistes es dona una situació similar perquè aquesta veritat resulta essencial per la seva coherència i una ideologia basada en la racionalitat és directament antitètica amb la manca de coherència, sense coherència s’esfondra. La democràcia es basa que és el poble el que elegeix i és el poble el que ostenta la sobirania, l’últim poder de decisió, i per tant les decisions esdevenen, com a tals, les millors possibles.

Al 1933 el poble alemany, culte, avançat i en un entorn de llibertat encara que socialment tens, elegeix com a partit de govern el nacionalsocialisme i com a canceller Adolf Hitler. Aquest mateix any els EUA elegeixen els demòcrates i com a president Woodrow Roosevelt. No hi ha dubte que els ciutadans alemanys s’equivoquen i els americans no. La història ho demostra, Alemanya és al 1945 un país derrotat, destruït, que ha comès un històric crim contra la humanitat per l’extermini de sis milions de jueus, i els EUA són la primera potència mundial i la seva societat, els seus valors i la seva cultura són un referent al món…

És la manca de llibertat o la mentida i la distorsió de la realitat en l’elecció, la que fa que uns ciutadans s’equivoquin i els altres l’encertin. Els nazis van mentir al poble sobre la raó de la situació de crisi a Alemanya, sobre l’entorn i posició política dels Estats que varen guanyar la Gran Guerra i sobre el que era l’essència de la seva política en relació a Alemanya… Van fer creure que Alemanya era un estat assetjat per enemics externs i això va fomentar la voluntat de revenja i el nacionalisme exacerbat.

Per tant, els que defensen la democràcia, per fer possible que aquesta posi en pràctica la seva major virtut, el triomf de la lliure voluntat del poble, han d’evitar que es pugui mentir, que es pugui ocultar la veritat, perquè si hi ha llibertat la veritat es farà evident i serà la millor opció la majoritàriament triada per la ciutadania.

Al congrés de PSOE de Sevilla s’ha elegit un nou secretari general, per un estret marge de vots dels delegats designats per les delegacions territorials. La incertesa del resultat i el secret del vot, fan incontestable la demostració que els delegats han votat en llibertat, amb informació i sense interferències. Els demòcrates, han d’acceptar que aquest resultat ha estat el millor possible per al PSOE. Semblaria que ho és perquè la imatge personal i la urgència en la recuperació de la posició del partit ha cedit enfront de l’experiència, de l’oposició estructurada per bastir a mitjà termini una posició de consens en línia amb  el socialisme, tan necessari ara en raó a la política econòmica europea orientada a la reducció del dèficit però no al creixement. Això requereix temps, mètode i l’estructuració d’un discurs on la racionalitat s’imposi per sobre del sentiment i això sí apareix com a un atribut major de la candidatura de Rubalcaba. És possiblement el que han percebut i per tan han abonat els delegats perquè certament és aquesta una necessitat prioritària, però el resultat ha estat ajustat i per tant també demostra la vàlua de la candidatura perdedora.

Respecte d’aquestes eleccions, que són una fita més en un seguit d’eleccions internes del Partit Socialista, és just reconèixer que aquest partit com cap altre  utilitza l’elecció de càrrecs pels militants i simpatitzants i per tant que ningú com els socialistes demostra l’acceptació de la democràcia com a eina de direcció i acció política.

El PSC ha donat suport majoritàriament a una candidatura i això sempre té un cert risc si qui guanya és l’altra. No és aventurat afirmar que Carme Chacón com a secretària general del PSOE hauria necessitat fer-se perdonar ser catalana, n’ha donat mostres a la campanya. Les raons poden ser criticades i semblar injustes però tenen una lògica que es deriva de l’observació de la realitat política i per tant és poc discutible que aquesta hipotètica secretària general hauria estat obligada a tractar el PSC amb una certa distància perquè qui té el poder i vol ser neutre, ha de demostrar explícitament  que no tracta de manera més favorable aquell amb qui és més afí.

En aquestes circumstàncies mantenir la separació del PSC i el PSOE hauria estat especialment difícil d’entendre. Que un partit que es pretén autònom tingui com a cap de llista electoral a Barcelona la persona que és secretària general d’un altre partit i que estant aquesta la realitat es vulgui mantenir que són dos partits diferents, és un raonament d’una sofisticació, complexitat i feblesa que el fa poc entenedor i assumible des de la més elemental racionalitat. El secretari general Rubalcaba és més jacobí que federal i la seva ideologia absolutament legítima, per altra banda explícitament comunicada i reafirmada a la campanya, defensa una Espanya centralista amb iguals drets i deures per a totes les CCAA. Per als federals  catalans, que no per als confederals, aquest no és un mal inici perquè el que es pretén no és altra cosa que el tracte a Catalunya sigui no de favor, però sí igualitari encara diferenciat, en base al valor i aportació econòmica que fa Catalunya a Espanya. S’ha de saber defensar, però aquesta hauria de ser l’essència del pacte fiscal que ara es presenta. No es vol una contribució al govern central i  a les altres CCAA d’economies més febles sense límit sinó equilibrada, en base al que cada un aporta i contribuint a la solidaritat partint de la base que sempre han de ser els receptors els que més s’ajudin a si mateixos.

Semblaria doncs, amb respecte d’altres opinions, que la democràcia ha demostrat en aquest cas, en què s’ha pogut elegir sense dictats ni  imposicions, la seva màxima virtut: el poble té la sobirania i quan elegeix en llibertat sempre tria el que més convé.- Joaquim Coello Brufau