- New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Rafael de Ribot. (Article in catalan).
- Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Rafael de Ribot.
- Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Rafael de Ribot. (Artículo en catalán).
http://paper.avui.cat/article/dialeg/190405/tobogan.html
El tobogan
El president de la Generalitat i els partits que van signar el segon tripartit es van conjurar a l’hora de formalitzar el seu acord per aconseguir un objectiu per sobre de qualsevol altre: no volien ser arrossegats novament per les seves tendències caïnites manifestades per ells mateixos en el primer govern. Tots ells eren llavors i són encara perfectament conscients de la dificultat de relació per la naturalesa mateixa del que el conseller Maragall va batejar com a “artefacte inestable”. Però si la primera legislatura va ser la del Dragon Khan, amb l’excitació i el desconcert que van provocar els alts i baixos sobtats i les inesperades giragonses amb canvi de rumb inclòs, l’actual s’ha acabat convertint en un tobogan que va començar amb una baixada suau -anodina, gairebé imperceptible-, que ha continuat amb una caiguda progressiva que ara ja és en picat i que amenaça d’acabar amb una gran patacada.
EL GOVERN NO HA VOLGUT o no ha sabut superar la rèmora d’un procés mal plantejat des del primer moment, el de l’Estatut. Com que es preveia que això acabaria malament, ja feia temps que es demanava en públic i en privat als partits i als governants quin era el seu pla B per evitar que el Tribunal Constitucional acabés sentenciant contra el text aprovat en referèndum. Els únics que s’entestaven a negar sistemàticament l’evidència eren el president Montilla i el PSC, que fins fa poc encara defensaven que la sentència avalaria la constitucionalitat del text. Ara hi ha hagut un canvi d’estratègia i ja no ens lamentem de portar gairebé quatre anys sense sentència, sinó que ens encomanem a una reforma de la llei del Tribunal Constitucional i a l’esperança que l’actual no es pronunciï sobre l’Estatut. Si aquesta era l’única sortida, arriba tard i pot tenir males conseqüències.
NO COMPARTEIXO LA IDEA que aquesta seqüència de disbarats en què s’ha convertit la gestió de la crisi de l’Estatut posi en qüestió, per ella mateixa, la vigència de la via autonomista. En tot cas, posa en evidència que els polítics que estan gestionant aquesta etapa -els catalans i els espanyols- ho estan fent molt pitjor que els que van pilotar aquella, i ens han demostrat que són extremadament inconscients a l’hora de crear problemes que no existien i molt poc hàbils quan correspon buscar-hi solucions. De fet, una gran part de l’actual cúpula dels partits i del govern comparteix una etapa biogràfica iniciàtica a les assemblees universitàries i -fora dels que han tingut una certa experiència de govern municipal- encara no han superat del tot la idea que com pitjor vagi tot, millor. I no, no ens podem permetre el conflicte permanent. En un futur molt pròxim es pot donar la paradoxa que el nacionalisme basc que ha qüestionat la legitimitat de les institucions de l’Estat sorgides del pacte constitucional l’acabi acceptant per una qüestió de pragmatisme i que el catalanisme polític entri en el relliscós camí de la seva deslegitimació en una fugida endavant.
AQUESTA ÈPOCA DE FALTA de lideratge provoca l’estranya sensació que les coses passen perquè ningú ho evita i això és fins i tot comprensible si acceptem que la raó fonamental de la política és l’ocupació del poder. Guanyar, pactar i governar són els objectius, és la lògica de la partitocràcia, una lògica a la qual sotmeten estratègicament qualsevol altra prioritat. Aquesta és la raó de fons de la desafecció: els interessos dels partits i de la societat que diuen que representen només coincideixen de vegades i de forma subsidiària. Però ja va dir el filòsof britànic Arnold J. Toynbee que “el càstig més gran per als que no s’interessen per la política és que seran governats per persones que sí que s’hi interessen”.
SERIA UNA INGENUÏTAT o una irresponsabilitat confiar que redreci la situació qui està atrapat entre les parets per les quals s’ha deixat caure. D’altra banda, no sembla assenyat respondre amb la voluntat d’accelerar la caiguda amb la idea infantil que podrem foradar el terra. Cal tenir present que de vegades l’única manera de fer dues passes endavant és saber que és el moment de fer-ne una enrere.- Rafael de Ribot / Periodista i professor de l’URL
