- New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Jordi Sànchez. (Article in catalan).
- Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Jordi Sànchez.
- Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Jordi Sànchez. (Artículo en catalán).
http://paper.avui.cat/article/dialeg/185388/indiferencies.html
Indiferències
Avui el Parlament acull el debat monogràfic sobre la crisi econòmica. Fa uns dies -una setmana, concretament- va ser el Congrés de Diputats. I malgrat les distàncies i sobretot les desiguals competències que un i altre Parlament tenen al seu abast per fer front a la crisi, el fil argumental de tots dos debats sembla que és el mateix: el govern reclama un pacte amb l’oposició i l’oposició exigeix mesures concretes i no només buides paraules. Aquí i allà, en el rerefons del debat parlamentari, més que la crisi hi podem veure l’ombra de les eleccions. Ni govern ni oposició fan ni diuen res sense ponderar les conseqüències en una perspectiva electoral.
DE FET, I ARA EM CENTRO NOMÉS al que ja vàrem viure fa una setmana al Congrés de Diputats, ni els uns ni els altres -ni PP ni PSOE- volen sincerament arribar a cap pacte. El govern Zapatero, perquè està convençut que allunyant el PP de la foto del pacte d’Estat contra la crisi erosiona la imatge de Rajoy com a home d’Estat, responsable, i l’aboca a una actitud, per dir-ho suau i ràpid, poc constructiva. Per la seva part, Rajoy també deu estar convençut que Zapatero és manifestament incompetent per prendre decisions valentes per abordar la crisi. D’aquesta, creuen al PP, el PSOE no en surt, i la danyada imatge que Zapatero transmet no es refarà en els propers mesos.
DOS MONÒLEGS NO FAN UN DIÀLEG i el que estem vivint en el debat polític a Espanya entre govern i oposició per sortir de la crisi no és més que una successió de monòlegs, i, a més, dolents. I a Catalunya molt hauran de millorar avui les coses si no volem repetir el mateix trajecte que a Espanya han recorregut els seus dirigents polítics. Si alcem una mica la vista, podrem veure les estratègies electorals d’uns i altres que -si el president no ho anticipa- a la tardor ens portaran de nou a les urnes. Unes estratègies massa ben definides i massa rígides per pensar que avui hi haurà intel·ligència política per donar llum a algun acord concret i rellevant per respondre a la crisi.
LA CIUTADANIA TÉ TOT EL DRET a esperar de la seva classe política un esforç per pactar i tenir sentit comú. Però lamentablement hem de constatar que a aquestes alçades de la pel·lícula la ciutadania ja no espera res del debat d’avui. Amb un 17% d’aturats i un horitzó no gaire esperançador per a prop d’un milió de famílies catalanes, ben pocs són els que esperen solucions dels nostres representants per alleugerir la crisi. Difícilment trobarem expressions més nítides de la descreença ciutadana que aquesta que s’expressa en plena crisi. Avui el president Montilla i el senyor Mas podran fer el seus monòlegs -també la resta de dirigents- sense cap pressió més enllà de les autoimposades pels corresponents estrategs dels respectius partits.
EN SÓN CONSCIENTS, ells, d’aquesta realitat? Sincerament no ho sé, voldria creure que no -tot i que em costa-, perquè acceptar sense embuts que coneixen i són conscients d’aquesta realitat i que, malgrat això, no fan res per modificar-la, seria molt greu. Ho hem dit en anteriors ocasions i avui ho hem de tornar a repetir: massa mirades a curt termini, un excés de confiança en el tacticisme, una obsessió desmesurada per les mal anomenades estratègies electorals i un punt de cinisme en la mirada ciutadana sobre la política i els polítics es converteixen en una barreja de molt difícil digestió.
ESTEM ATRAPATS en un cercle viciós, molt lluny de la virtuositat i de la grandesa de la política. Tot el que he dit en referència als debats per sortir de la crisi també ho podria afirmar en referència al contenciós amb les institucions espanyoles. I no és gens evident, més aviat al contrari, que aquests mals escampin amb els resultats electorals propers. El mal i el descrèdit de la política no depèn -lamentablement- d’uns resultats o uns altres. El govern, en tant que és qui lidera la situació política, n’és sempre el màxim responsable, però no l’únic. Que no ens venguin més sopars de duro i que no trafiquin ni especulin més amb paraules que tenen un sentit -com el té la paraula pacte- i que de tant d’utilitzar-les endebades s’acaben devaluant.- Jordi Sànchez / Professor de ciència politica de la UB
Tags: Press · Premsa · Prensa
