- New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Rafael de Ribot. (Article in catalan).
- Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Rafael de Ribot.
- Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Rafael de Ribot. (Artículo en catalán).
http://paper.avui.cat/article/dialeg/184362/interessos/catalunya.html
I els interessos de Catalunya?
El PSC va aconseguir 1.672.777 vots a les eleccions generals del 2008, un 45,33% dels sufragis i 25 diputats. Els socialistes, que sempre han guanyat a les eleccions espanyoles a Catalunya, van obtenir uns resultats històrics i van deixar a gairebé vint-i-cinc punts la segona llista, CiU, i pràcticament a trenta la tercera, que va ser la candidatura del PP. Es pot dir que una part important de la responsabilitat del fet que José Luis Rodríguez Zapatero reedités el seu mandat va ser dels electors catalans, i per a ell va ser un aval de Catalunya a la seva acció política. En aquell moment es va discutir si els resultats van ser efectivament deguts al carisma del president del govern espanyol, deguts a l’acció de govern del tripartit, deguts a la campanya dels socialistes catalans, o senzillament es van produir malgrat tot plegat.
EL PSC HO TÉ MOLT CLAR: els socialistes catalans defensen que aquests resultats van ser un èxit propi i que els diputats i senadors que té a Madrid són seus i de ningú més, i que en tot cas formen part d’un projecte polític compartit amb el socialisme espanyol. Aquesta comunitat d’interessos ha viscut moments molt difícils aquesta legislatura, sobretot en mig de la negociació del nou model de finançament autonòmic. Va ser precisament en aquells moments i davant de la dificultat per arribar a un acord que des de l’oposició es va demanar al PSC que fes valer la seva força al Congrés i al Senat i complís el seu compromís de defensar els interessos de Catalunya. Els socialistes sempre han dit que no podien fer caure el govern per deixar-lo en mans de la dreta, i aquest ha estat un argument que ha convertit les poques advertències amenaçadores en absolutament inofensives.
LES TENSIONS CREADES DURANT aquella llarga, complicada i mal solucionada negociació i la també llarga espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut han anat creant un clima polític enrarit i han anat sembrant la desafecció entre els catalans, en paraules utilitzades pel president Montilla. Ell mateix va arribar a parlar d’un abans i un després de les relacions entre Catalunya i Espanya si el Constitucional no respecta la voluntat del poble de Catalunya. De fet cada cop des de més àmbits i àmbits més diferents es parla que ja hem entrat en una nova etapa política.
AIXÒ S’AFIRMA EN CONTRAPOSICIÓ al que ha estat fins ara el catalanisme polític, que ha tingut entre els seus objectius fonamentals influir per transformar Espanya. Però la realitat política ens situa en un purgatori, en un estadi entremig del que ha estat i del que es vol ser. I, mentre ho discutim, el dèficit d’influència ens deixa en una situació d’indefensió.
LA CRISI ÉS ESPECIALMENT dura aquest últims mesos a Catalunya, que és on més ocupació s’està destruint i on costa més mantenir llocs de treballs. Les característiques de la nostra estructura econòmica, sobretot pel pes que encara hi té la indústria, demanden solucions que són més urgents aquí que enlloc. La falta de finançament per a les empreses i les rigideses del sistema de relacions laborals ha estat especialment penalitzador per a l’economia catalana. Però no tothom ho veu com un problema. El president Montilla va defensar la setmana passada la política econòmica del govern espanyol i va atribuir l’estancament del diàleg social a la voluntat de Rodríguez Zapatero de fer les coses per consens. Montilla va afegir que ja se sap que si la dreta fos al govern les coses s’haurien fet per decret. Cal suposar que ho deia com una crítica, però es podria interpretar d’una altra manera.
ARA CIU HA POSAT SOBRE LA TAULA la necessitat d’un pacte d’Estat per deixar la crisi fora del debat partidista i marcar un full de ruta que faciliti un camí cap a la recuperació econòmica. No els faran cas; alguns els han aplaudit les bones intencions i d’altres els han criticat l’oportunisme, però com que la majoria parlamentària no depèn dels seus vots tot plegat quedarà en no res. Però aquest seria un motiu tan bo com qualsevol altre, o molt millor, per plantejar un front de diputats en defensa dels interessos de Catalunya. Qui s’hi apunta? - Rafael de Ribot / Periodista
Tags: Press · Premsa · Prensa
