- New illustration for the Avui newspaper. Columnist: Jordi Coca. (Article in catalan).
- Nova il·lustració per al diari Avui. Articulista: Jordi Coca.
- Nueva ilustración para el diario Avui. Articulista: Jordi Coca. (Artículo en catalán).
http://paper.avui.cat/article/dialeg/181263/la/cirurgia/estetica.html
La cirugia estètica
Pot semblar que acabem l’any amb un tema menor si avui ens referim a la proliferació absurda de la cirurgia estètica que no és estrictament necessària. És veritat que els humans sempre hem intentat millorar o corregir les deficiències funcionals i la nostra aparença amb el concurs de procediments diversos. Els manuals que fan al cas diuen que quatre mil anys enrere els egipcis i els hindús ja practicaven intervencions de cirurgia plàstica, i no hi ha dubte que d’ençà de la Primera Guerra Mundial aquesta especialitat mèdica ha ajudat a superar tant les malformacions naturals com les que tristament són provocades per accidents o per les guerres. Tanmateix, no és d’això que parlem ara, sinó d’aquesta dèria del món diguem-ne més o menys ric que empeny les noies joves i les dones d’una certa edat a canviar per canviar com si les lleis i els capricis de la natura fossin fàcilment corregibles. Pits més grossos o més petits, llavis més gruixuts o més prims, ulls més o menys ametllats, cuixes més tornejades… La galeria de possibilitats de la cirurgia estètica actual és enorme, i només cal passejar pel carrer per veure nassos perfectament arreglats, entorns dels ulls impecables o pílings sorprenents. Tot això va a més i, si no m’erro, fins i tot es fa una sèrie nord-americana a la televisió, Nip/Tuck, el tema principal de la qual és aquesta passió per retocar algunes parts del nostre cos al preu que sigui i sense mesurar les conseqüències del que ens estem fent.
AQUESTA PASSIÓ PELS CANVIS D’IMATGE gratuïts i que no tenen res a veure amb la cirurgia reparadora o reconstructiva darrerament s’ha incrementat a l’Estat espanyol, i em temo que encara anirà a més. No oblidem que s’hi han dedicat amb fruïció i amb un considerable exhibicionisme públic, el que gairebé en podríem dir els dos extrems de l’espectre social: de la futura reina i princesa d’Astúries, Letícia, a la famosíssima Belén Esteban, princesa de les revistes i dels programes cutres de la televisió i el major mèrit de la qual és haver tingut una filla amb un torero i barallar-se amb l’actual esposa del pare de la criatura. I dit això, es podria afegir una autèntica legió de noms d’aquí i de fora que, amb tota la legitimitat del món, es dediquen a passejar amb més o menys fortuna les seves correccions de pelleringues: de la cantant i actriu Cherilyn Sarkisian, coneguda com a Cher, de seixanta-tres anys i campiona absoluta de les intervencions plàstiques en cada centímetre del seu cos i estúpidament entossudida a semblar sempre jove, a la dissortada i pel que sembla feliç duquessa d’Alba, que en mala hora devia caure en mans d’una variant del doctor Frankenstein. Per cert, que la seva filla Eugenia, una noia que semblava normal i agradable, també ha decidit operar-se i començar tot seguit a dubtar dels resultats del seu pas pels quiròfans. De fet, tant l’una cosa com l’altra sempre solen anar lligades, ja que si passem per l’anestèsia i el bisturí amb l’esperança de ser perfectes, és clar que no aconseguirem el que buscàvem.
EN TOT CAS AQUESTS EXEMPLES, i altres de més discrets, són motiu suficient perquè en una societat tan profundament imitativa com la nostra augmenti el nombre de dames de l’alta societat i de noies de fàbrica, que malgasten els diners amb pits de mides diferents dels que tenen o amb uns pòmuls més arrodonits. I que consti que aquesta eclosió de canvis superficials i innecessaris no és exclusivament femenina. Hi ha el cas del patètic Berlusconi, que tampoc no s’agrada tal com és malgrat acumular poder i diners, o el de tants actors de Hollywood que apareixen amb la pell tibant i lluent, presumint d’una joventut que en realitat va ser consumida fa dècades pels reflectors de la fama o bé colgada sota les pólvores dels maquillatges. I això també s’imita entre nosaltres.
ES MIRI COM ES MIRI, LA VERITAT és que no sembla gaire convenient que la gent s’operi perquè sí. Canviar d’imatge sense més ni més demostra poca confiança en un mateix i, quan es practica en les més altres esferes de la societat, sens dubte s’està contribuint a projectar uns valors que no semblen els més adients ni ofereixen exemplaritat. De fet, entre tots plegats estem propiciant un missatge erroni segons el qual una intervenció quirúrgica no revesteix importància i s’hi pot passar amb una certa alegria. I això, en uns determinats nivells de comprensió de la realitat, duu a casos escruixidors de dones i homes, però especialment de dones, que han perdut la vida o han quedat fetes uns veritables monstres per haver-se fet operar pel sabater o per la perruquera de sota casa. Aquestes persones, joves o de més edat, són lliures, tenen dret a subjectivitzar la seva vida, si s’ho paguen ningú no els pot impedir que facin el que vulguin amb el seu cos, ni tenim dret a recriminar-les, però també és veritat que en aquesta recerca cega de la bellesa, de l’eterna joventut i d’una suposada felicitat, ningú no sembla voler-se aturar per veure els resultats de les intervencions al cap de pocs anys: rostres tous, caiguts, malformats, sense expressió, mancants de vida, pells que semblen de plàstic i que s’allunyen de l’ideal anhelat… I això no s’ha d’entendre necessàriament com una crítica als metges, sinó com una simple constatació del que d’altra banda és evident: el cos i la natura sencera tenen les seves lleis i cap intervenció que hi fem no és intranscendent.
PERÒ ÉS UN FET QUE LA TELEVISIÓ i els altres mitjans dits de comunicació difonen uns suposats valors i consoliden uns models de comportament social que, pel claríssim efecte mimètic que generen, acaben convertint aquestes intervencions estètiques gairebé en una necessitat. Un exemple menor d’això és l’ortodòncia abusiva que es practica a moltes criatures, més que res per acontentar la vanitat dels pares o com una estrafolària manifestació afectiva. El pas següent pot ser regalar a les noies una mamoplàstia d’augment o una bogeria que segons sembla està de moda i que consisteix a retocar-los a cops de bisturí els llavis vaginals, cosa que ens remet als èxits de les remendadoras de virgos o terceras del teatre castellà del Segle d’Or. Sigui com sigui, i amb excuses com ara les dificultats respiratòries, el sobrepès mamari, les necessitats professionals o els complexos que s’arrosseguen des de la infantesa, el que veiem és imposar cànons de bellesa artificial i un perllongament fal·laç de la joventut. I ja es veu quin resultat dóna tot això: de la futura reina a la pobre princesa de conte que es desperta rejovenida i bella, l’any 2009 ens deixa el missatge que compta més semblar que no pas ser. Que els déus ens ajudin el proper 2010.- Jordi Coca / Escriptor i professor emèrit de l’Institut del Teatre
Tags: Press · Premsa · Prensa
